El vecino 2

Si hagués fet cas dels comentaris que he sentit i llegit sobre el treball actual de Santiago García i Pepo Pérez no hagués llegit el segon volum d'El vecino. El motiu és molt senzill: se suposa que és de superherois. I amb això ja em basta per fugir-ne com de la por. Els elements definitoris del gènere (el pijama, la justícia per sobre de la llei...) no m'interessen gens, com tampoc m'atreu el format fulletó de les sèries, que s'entrecreuen i s'entrecreuen amb la única finalitat de guanyar doblers. El vecino es presenta en format àlbum de tapa dura i un dibuixet en pla independent, dos elements que no són característics del gènere de superherois. Si aquest àlbum continúa una història començada en el primer tom, no ho sé, però puc constatar que la seva lectura pot ser autònoma de l'anterior i dels successius si n'hi ha en qualque moment.

És ben curiós que sigui fora dels EUA on s'aportin novetats importants als seus gèneres. El millor còmic de l'oest està fet a Europa. No es pot dir el mateix del còmic de superherois (aquells anys vuitanta de Miller, Mazzucchelli i Moore són, de moment, insuperables), però obres com aquesta apunten cap a un replantejament d'un gènere que fa temps evidencia un cansament poc creatiu. L'enfocament que García fa de la història em recorda el que Miller va adoptar per Daredevil: Born Again. Allà, el protagonista va la major part del còmic (la més interessant) amb roba de carrer i toca fons com pocs superherois ho han fet. Aquí, a El vecino, el protagonisme no és del paio que va disfressat de superheroi, però la majoria de les seves aparicions són amb roba de paisà i també ha tocat fons, al manco mentalment, perquè s'ha auto-marginat de la vida que duia i de les seves relacions personals.

García parteix d'un dels clixés del gènere: la caparrudesa de l'heroi, que lluita contra tot i tothom per fer valer la justícia. Però en comptes d'intentar trobar una manera de contar el mateix de sempre, canvia el punt de vista. En aquest sentit, és una evolució important perquè la història se centra en els seus amics i companys i amb el desconcert que els suposa el comportament de Javier, l'home que es fa dir Titán. Davant aquest heroi i el que representa, l'admiració dóna pas a la pena. L'heroi és patètic, intentant salvar la gent d'un perill que no existeix i, el que és pitjor, a aquesta gent no li importa ser salvat, com tampoc li importa la vida del salvador. Els amics, familiars i companys de l'heroi s'aboquen a l'intent de salvar-lo d'ell mateix. Curiosa paradoxa.

El guió és sòlid i contundent, del millor que es pot llegir actualment a Espanya. Santiago García fa tan sols tres anys que guionitza còmics i ben segur que té una llarga i fructífera carrera per davant. Esperem que no arribi a ser tan bo per ser detectat des de Marvel, DC o una d'aquestes perquè llavor sí que el perdrem. Avui dia o artista o mercenari.

El dibuix de Pepo Pérez és desenfadat, molt a l'estil de l'escola de L'assotiation, amb un traç gruixat i molt contrastat, i amb un color pla de tons molt agradables. La composició és al més pur estil de l'escola franco-belga, amb quatre filades de vinyetes per pàgina i un desenvolupament en 65 pàgines. Pérez és molt hàbil a l'hora de donar dinamisme a una història que per ella mateixa és poc moguda, amb l'estirament horitzontal o vertical de les vinyetes, amb la gestualitat corporal dels personatges, amb aquestes mirades que es peguen homes i dones... Pot ser algú pugui dir que Pérez té mancances artístiques, que en algunes ocasions les positures o els escenaris no estan ben resolts. Pot ser, però és secundari davant el seu talent per contar-nos aquesta història.