Seton #1

Fa unes quantes dècades a Espanya es coneixia el còmic com a "el cinema per a pobres". Efectivament, aquells quaderns d'aventures en format apaïsat, amb portada de colors vius i deu pàgines en blanc i negre, eren la dosi d'aventura setmanal que gairebé tots els nins esperaven ansiosament. Aquelles pàgines baratíssimes els servien d'entreteniment a l'hora que aprenien geografia, antropologia, cultura i història. Moltes vegades tot era distorsionat, ja sigui degut a les necessitats narratives com a el desconeixement i la falta de documentació. Però es tenia una noció nebulosa de coneixements que d'una altra forma no haguessin trobat l'interès receptiu necessari. Han passat molts d'anys des de llavors, ens hem motoritzat, tecnificat, virtualitzat, però el còmic segueix essent una immillorable forma d'accedir al coneixement de l'ésser humà.

Avui dia no es conceb una pel·lícula d'època sense una acurada documentació, i el mateix passa amb un còmic. Els autors fan un esforç majúscul per envoltar els personatges de les històries amb l'essència de la seva època i indret on es mouen. Com en tot, hi ha distints graus de rigorositat, que responen a la diversitat humana (allò de "tants de caps, tants de barrets"...). Sempre hi haurà qui pegui el crit al cel perquè a 300 (el còmic) hi apareix un cavall amb estreps o l'emperador persa és un negre carregat de pírcings. A mi ja em va bé la permissivitat en aquest sentit, sobretot si no es vol publicitar com a rigorós, perquè un còmic (o una pel·lícula) és una obra de ficció, i amb aquest terme ja està dit tot. A més, quan la història està enquadrada en una època que coneixem visualment a través de la visió tradicional del cinema, ens xoca veure altre punts de vista més realistes. Passa, per exemple, amb el western, un gènere clavat en el nostre imaginari amb els quatre o cinc tòpics repetits sistemàticament. Un gènere genuïnament americà que ha donat els seus millors fruits en mans no americanes, des de John Ford a Sergio Leone en el cas del cinema, i des de Jean Giraud a Jiro Taniguchi en el cas del còmic.
D'aquest darrer és el dibuix del còmic d'aquesta setmana, guionitzat per Yoshiharu Imaizumi i que té com a protagonista un personatge històric: Ernest Thompson Seton, un pintor canadenc que va trobar el seu lloc al Llunya Oest, no com a pistoler sinó com a naturalista. Una aproximació des d'un punt de vista particular a aquelles terres pelades que, si fossin espanyoles, ni tan sols sabríem de la seva existència. Ponent Mon, l'editorial que a excepció d'El almanaque de mi padre està editant en castellà tot el material de Taniguchi, comença l'edició de les aventures de Seton, amb un primer volum titulat "Lobo", el rey. El dibuix preciosista de Taniguchi, net i precís, japonès però sense ser exagerat.

La història és la següent: un llop molt intel·ligent no deixa en pau els pastors d'ovelles de la comarca i és absolutament impossible acabar amb aquest problema. Quan arriba Seton, s'agafa molt seriosament la tasca de capturar-lo com si es tractàs d'un simple animal. Ben aviat se n'adona que només estudiant la seva psicologia podrà trobar la forma de neutralitzar-lo. És a dir que l'única forma d'acabar amb l'animal és ferir-li el seu sentiment més preuat: l'amor.

Aquest còmic és un magistral exercici de narrativa i un excepcional exemple d'anàlisi de psicologia animal (incloent aquí les persones i els llops). L'animal terrible, que aparentment mata centenars d'ovelles per plaer, no és altra cosa que un ésser sensitiu i sensible, amb uns valors que en ocasions superen els humans. El llop, el suposat dolent de la història, és més complex que això. Arribar a conèixer-lo és un honor, i al final dóna una lliçó aclaparadora.