El bueno de Cuttlas: esto no es un cómic

Encara ara jutjam una obra plàstica amb plantejaments que tenen, al manco, dos mil cinc-cents anys d'antiguitat. Davant un Miró, la frase recurrent és una cosa així com "jo també ho sé fer", i davant un Mondrian, pot ser "quina presa de pèl". El cànon de bellesa grec és ben vigent en les obres d'art figuratives; tot i que el segle XX ha servit per obrir nous camins estètics, l'autopista surt de la Grècia clàssica i passa sense escrúpols per sobre de qualsevol altre línia. En el cas del còmic, el debat és minúscul però hi és. Un amic, dibuixant gairebé d'èxit amb unes qualitats artístiques indiscutibles, em comentava que li fa ràbia veure com dibuixants simplistes, com Trondheim, Córdoba o Solís tenen un reconeixement que ell creu immerescut perquè fan uns còmics plens de dibuixos de traç ràpid i despreocupat. En certa forma es pot comprendre aquest punt de vista però no el puc compartir. Un còmic, un quadre, una poesia, una novel·la, m'han de comunicar qualque cosa. Això és el més important, i no el tipus de traç emprat, les hores de feina o els anys d'aprenentatge. Cerc sinceritat en el que llegesc o contempl i un cert plaer estètic que no necessàriament ha de venir d'uns dibuixos proporcionats a l'estil de fa més de dos mil·lenis. Si té mèrit dibuixar de forma altament realista, també en té molt dibuixar amb els traços imprescindibles per transmetre allò que es vol transmetre. El còmic d'avui és un exemple d'aquesta segona forma de dibuixar.
Calpurnio Pisón fa molts d'anys que està especialitzat en dibuixar còmics protagonitzats per un pistoler molecular. Nom Cuttlas i viu en un univers a mig camí entre l'època actual i la del llunyà oest. Glénat acaba de publicar el darrer àlbum recopilatori de les seves aventures. Més de dues-centes pàgines que demostren la bonança creativa de l'autor. Amb els anys les aventures de Cuttlas han anat convertint-se en exercicis de metallenguatge, alhora que estan directament relacionades amb els grans temes socials del moment: la immigració, la doblepostmodernitat, les noves tecnologies...
Com que és ben possible que hi hagi algú que no conegui aquest personatge, he d'avisar que la primera impressió pot ser decebedora. És un ninot com aquells que fèiem quan érem petits, amb un cos oblong, un caparrí i uns quants bastonets per a les extremitats. Els escenaris on transcorren les seves aventures, així com els secundaris i antagonistes són per l'estil. Això sí que són dibuixos bons de fer... si els tens devora com a model. Calpurnio aconsegueix dotar de tanta expressivitat als ninots que ben aviat t'oblides de l'economia de traç. I si no tens el prejudici de dibuix ben fet / dibuix mal fet, és quan gaudeixes totalment d'un humor àcid i contundent, com no podria ser d'altra forma amb tanta poca tinta gastada.
Calpurnio alterna les històries còmiques sobre indis i vaquers amb altres de temàtica més contemporània. En aquestes és quan veus que no hi ha cap ratlla supèrflua que sobri o que falti. Còmic a la mínima expressió amb la màxima expressivitat.