Seaguy

La cultura popular europea, que ha sobreviscut per transmissió oral durant segles, ha acabat estandaritzada amb finalitats lucratives per part de multinacionals com Walt Disney Productions, que aplanen la imaginació convertint-ho tot en parcs temàtics. La diversitat ha donat pas a la homogeneïtat també en aquest àmbit, per això ens xoca que hi hagi algú no marginal que intenti obrir un nou camí, separant-se dels llocs comuns que formen la gran majoria de productes culturals de la nostra època.
Grant Morrison és un guionista que no he seguit massa del que he tengut el plaer de llegir el que segur que els seus seguidors consideren una obra menor seva: Seaguy, una minisèrie de tres còmic books que Planeta DeAgostini acaba d'editar en un recopilatori. Morrison crea una versió pròpia del món, a mig camí entre Disneyland i els efectes d'algun tipus de substància modificadora de la percepció, en una història delirant protagonitzada per un paio anomenat Seaguy, un projecte d'heroi que no ha arribat a realitzar-se perquè ja no es necessiten els herois. Viu tan avorrit que no dóna importància al que veu al seu voltant, ni tan sols al creixent poder de Mickey Eye, la mascota d'una corporació monopolista que recorda Mickey Mouse. El món de Seaguy és acolorit, net i insofrible, amb una humanitat debilitada per l'abús de televisió. Enmig d'aquesta modorra, concretada en la ciutat de Nova Venècia, Seaguy juga als escacs amb la Mort, i quan no ho fa, va acompanyat d'un peix parlador que odia l'aigua i que avança suspès a l'aire. L'aparició d'una bellíssima dona barbuda que cerca algú de la seva talla el fa veure que ha de fer qualque proesa digna de la seva atenció. I comença a cercar en el gran parc temàtic de Mickey Eye, on després de menjar un tipus de menjar fems anomenat Xoo descobreixen que aquest és un ésser sensible i decideix protegir-lo dels facinerosos que el persegueixen. Pel camí, l'aventura vendrà gràcies a un faraó boig que, temps enrere, va construir la Lluna per a la seva pròpia glòria d'ultratomba.

El dibuixant és Cameron Stewart, un canadenc molt jove que té un estil molt influenciat per l'animació i, per tant, ideal per a la història. El seu dibuix és net i la seva narrativa és impecable, amb una habilitat especial per a les escenes humorístiques i agredolces, que esquitxen les pàgines a parts iguals.

Morrison ha expressat diverses vegades que Seaguy representa el seu esforç deliberat per allunyar-se de les convencions del còmic nord-americà. Volia que fos una potada allà on fa mal de la indústria del còmic, una indústria que l'ha fet famós però que pareix que no l'acaba de satisfer. Estam, per tant, davant una obra amb pretensions vanguardistes tot i estar dibuixada amb un estil molt convencional. Les pretensions del guionista britànic encara anaven una mica més enfora perquè pretenia fer una trilogia, amb títols tan suggerents com Els esclaus de Mickey Eye i Seaguy etern. Aquest somni va quedar en ben poca cosa quan es va topar amb la dura realitat: les vendes foren tan discretes que parlaren per elles mateixes. Per això ens haurem de conformar amb el que havia de ser el primer arc argumental, que tanmateix té un final que potser definitiu. És una llàstima que la causa del fracàs d'aquest projecte sigui degut a la seva pretensió de rompre. És una obra molt imaginativa que ha topat amb el que pretén criticar: la duresa de cap de la gent.

Una obra necessària que m'ha sorprès i, el que és més important, m'ha fet passar una estona molt agradable, convidant-me a rellegir-la en un futur.