Tractat d'umbografia

És la primera vegada que llegesc un còmic portuguès. N'havia fullejat alguns, tots ells trets per Devir, que deu ser de les poques editorials espanyoles que ens fa arribar obres d'aquell país, segurament perquè és una filial d'una gran editorial-distribuïdora portuguesa. El material pareixia bo, del tipus còmic europeu però de format més americà. Tanmateix, no m'acabava de decidir, per falta de referents (fa molt d'anys que no llegesc sobre còmics ni sobre cinema) i, sobretot, per impossibilitat de llegir ni tan sols el que m'interessa molt. L'autor que més veia publicat era un tal José Carlos Fernandes, que s'ha fet un nom amb La peor banda del mundo, però no ha estat fins fa unes setmanes que m'he endinsat dins l'univers d'aquest home amb la lectura de Tratado de umbografía, guionitzada per ell i dibuixada pel camaleònic Luís Henriques. El resultat d'aquesta col·laboració ha estat molt gratificant perquè ens ofereix diferència i elegància respecte al que tenim per costum trobar a les llibreries especialitzades.

El volum està format per sis històries auto-conclusives... bé, més que històries són suggerències oníriques realitzades amb un llenguatge que acosta satisfactòriament la poesia i el còmic, d'una forma que només havia trobat en Mattotti.

Cada poema està tractat de forma completament diferent, sobretot en l'apartat gràfic. El guió és molt literari, i prescindeix de qualsevol forma de diàleg. Està construït amb frases no gaire llargues i perfectament intel·ligibles, sense emprar aquell llenguatge tan críptic que acostumen a manejar els poetes que prediquen a la paret. Fernandes és transparent en la forma per ser profund en la interpretació, cosa que em pareix molt millor i més honesta que ser hermètic en la forma i impossibilitar la interpretació.

La primera història dóna nom al volum i com el seu nom indica parla d'ombres, de tot tipus d'ombres i de l'absència d'elles, que sol anar acompanyada de desconcert i desesperació. Amb les seves dotze pàgines redescobrim la importància de la nostra inefable acompanyant i ens arribam a congratular que així sigui. El dibuix és molt pictòric, emprant tècniques mixtes que ens permeten gaudir de la textura de la massa pictòrica d'unes vinyetes que progressivament es tornen més indefinides, arribant a un equilibri entre blanc i obscur (llum i ombra) magnífic, convertint-se finalment en un homenatge a Lorenzo Mattotti.

Elegía americana és la segona proposta, amb una estructura literària semblant a l'anterior, però un dibuix completament diferent. Aquí Henriques juga amb el tractament digital fotogràfic per donar a les imatges un acabat granulós en un principi i tan mal de definir com obscur al final de la història. La història parteix d'una anècdota trivial per denunciar l'absurd de l'art contemporani més experimental.

La sustancia de la que están hechos los sueños és el conte més oníric de tots i la seva bellesa resideix en la ingenuïtat del text i del dibuix, molt suau i femení.

La feria de políticos de segunda mano empra retalls de premsa, sobretot titulars, com a part del dibuix, que en aquesta ocasió té reminiscències d'un dadaisme brut i policrom.

Zuma el tatuador és el conte de terror d'aquest volum. La història més lineal dibuixada al més pur estil Mattotti, amb uns dibuixos obsessius a base de ratlles negres gruixades que modelen unes formes contundents sobre un fons sanguinós.

El darrer conte és El avance del desierto, que resulta ser un descans per a les nostres retines després de l'agressivitat anterior. Dibuixos en gran angular fets en negre sobre crema, que es van esvaint a mesura que giram les pàgines per recrear de forma esplèndida una tempesta d'arena que va cobrint el món fins a esborrar-lo.

El conjunt, a pesar d'haver estat realitzat amb tècniques gràfiques diferents i, en alguns casos, oposades, té una certa coherència gràcies precisament al guió. Tratado de umbografía és un excel·lent còmic per començar l'any gaudint de coses noves o, al manco, més poc vistes.