El Manglar

Hi va haver una època que les revistes de còmic constituïren el puntal del novè art a Espanya. N'hi va a arribar a haver tantes que algunes d'elles nasqueren i moriren sense que ens hagin arribat notícies de la seva existència. N'hi havia per a tots els gusts: de ciència ficció, de terror, d'humor, d'aventures... En elles es consolidaren valors com Carlos Giménez, Miguelanxo Prado o Max i es donaren a conèixer monstres com Richard Corben. Poc a poc, la saturació del mercat, amb productes de poca qualitat que competien amb altres fets amb més cura, i, sobretot la mateixa naturalesa d'aquestes revistes, van suposar el seu tancament en cadena. Se n'ha parlat molt, d'aquest fenomen, sense arribar a un consens en les causes principals de la crisi d'aquestes publicacions. Jo apuntaria com a determinant que gran part d'aquestes revistes continguessin històries de continuarà que tard o d'hora la mateixa editorial publicava en àlbum. Així, els lectors entraren en la dinàmica de no pagar per una revista que contenia fragments de còmics que no els interessava i esperar a què sortissin recopilats els del seu gust. Una per una caigueren Creepy, Comix, Zona 84, Cairo, Cimoc i tantes altres fins que només en quedaren dues: El Jueves i El Víbora, de les quals ara només queda la primera: un setmanari humorístic. Amb la darrera dècada i mitja el concepte revista de còmic s'ha anat associant a un producte minoritari, independent i sovint experimental i d'una vida efímera o en el millor dels casos erràtica.

En el mercat del còmic actual funcionen molt bé tots els altres tipus de format: l'àlbum, el còmic book, el prestigi, el tom... però ningú s'ha tornat a atrevir amb la revista popular fins ara. Contra tota recomanació l'editor Ricardo Esteban, ànima de l'editorial Dibbuks, s'ha embarcat en la publicació d'una revista de còmic i il·lustració bimensual anomenada El Manglar que no deixarà indiferent a ningú. El primer número, corresponent al mes de gener, ja es troba al carrer i la primera impressió, just fullejant-la, és que està realitzada amb molta il·lusió. Això es nota amb coses com la maqueta, de Manuel Bartual. Un disseny clar, sense floritures innecessàries, amb una tipografia atractiva i una composició de pàgina que juga amb els espais buits d'una forma que a mi m'agrada especialment. Una vegada llegida, la impressió es completa de forma satisfactòria. L'editor ha optat, naturalment, pel gènere d'humor, més dins l'estil d'un Fluide Glacial que no un El Jueves. També ha optat per la historieta curta, que comença i acaba en unes poques pàgines, sense imposar una hipotètica fidelitat a base del continuarà que temps enrere tants de problemes va causar. De la dotzena d'historietes que inclou aquest primer número, per a mi en destaquen moltes: Rebajas, de Sergio Córdoba, és una bafarada d'aire fresc; Alvin, de Frederik Peeters, és la que m'ha agradat més, pel que conta (o suggereix) i, sobretot, per així com està contada; Ben Qutuz Brothers, d'Emile Bravo, és un extraordinari exemple de còmic-denúncia amb un llenguatge icònic universal; i finalment, la darrera de totes, de Mauro Entrialgo, un autor que té molt a dir. La resta de pàgines, per arribar a les 68, estan ocupades per la necessària publicitat, i s'agraeix que sigui del mateix medi, i una sèrie d'articles i entrevista que poden agradar més o menys, depenent del tema que toquin en cada número. En aquest, l'entrevista és a Manel Fondevila, un autor català que s'ha forjat a força de treballar a El Jueves, fent-se popular amb creacions com "La parejita".

El Manglar assumeix el paper de capdavanter d'una possible segona onada de revistes amb el cap ben alt, constituint un producte apte per a qualsevol persona, fins i tot per aquelles que no són lectors assidus de còmic. Esperem que tengui la continuïtat que es mereix i que contribueixi a dignificar el novè art. Si només és possible una de les dues coses, que sigui la primera.