2 d’oct. 2006

Morlac

Cada vegada es fa més difícil innovar els arguments. Primer perquè totes les possibles històries ja estan contades i recontades. I segon perquè la gent vol sentir, veure i llegir sempre el mateix, com l'infant que sempre vol sentir el mateix conte abans de dormir. Assumint aquestes premisses, és possible fer coses noves? Sense cap dubte que sí, perquè la forma de contar ha evolucionat poc en el temps. Pel que fa al còmic, la línia d'indicativitat ha estat la mateixa des dels seus orígens, i no va fer més que adoptar-la d'altres àmbits culturals, com la literatura. Des d'obres d'art com Blankets fins a porros com... (n'hi ha tants, que no sé quin posar) hem llegit d'esquerra a dreta i de dalt a baix. De poc ençà ens hem acostumat a llegir mangues en sentit de lectura oriental, però això no és ben bé una innovació sinó el respecte a la forma en que una obra va ser creada. Suposant que qualque autor del marginal art del còmic vol llançar-se cap a l'anticomercialitat, encara que sigui de forma puntual, per fer un tebeo completament nou, què pretén fent-ho? Fama i glòria segur que no, però si es dedica a l'art seqüencial, ja fa estona que aquestes no són les seves prioritats, com tan poc no ho és fer-se ric.

La nova editorial saragossana Diábolo ens dóna l'oportunitat de llegir una obra que marca un abans i un després en el còmic. Amb una portada peculiar i una edició magnífica, Morlac ens descobreix Leif Tande, un autor noruec que no coneixíem i, el que és més important, una obra com mai no s'havia vist. Tande pretén rompre amb la tradició del sentit de lectura entès com l'entenem per crear un tebeo infinit i polidireccional, superant així la cinta de Moebius. L'estructura de la pàgina està formada per un màxim de dotze vinyetes, tot i que oscil·la entre una i dotze, depenent de la complexitat seqüencial que es desenvolupi en aquella pàgina. Comença de forma simple, amb un home que es troba en una cruïlla i ha de prendre la decisió de girar cap a la dreta o a l'esquerra. A partir d'aquí, les vinyetes es van desdoblant en múltiples direccions, creant una sensació d'extrema confusió que es converteix en una multiplicitat de camins que s'entrecreuen de forma no premeditada, creant fils argumentals modulars que depenen de com combinam la lectura. Cada vinyeta forma una seqüència amb la que es troba en la mateixa posició en la pàgina següent, creant una lectura perpendicular que en alguns moments es fa possible creuar amb altres seqüències anant a una vinyeta contigua. Aquesta insuficient explicació no fa justícia al que realment ens trobam: un experiment exitós en la recerca del sentit de lectura, creant tantes possibilitats com vulgui el lector, amb infinites combinacions, algunes de lògiques i altres de surrealistes. El problema d'aquest tipus d'experiments amb tanta personalitat és que la primera obra que es fa amb aquest plantejament és extraordinària, però si n'hi ha una segona, l'interès pot ser inexistent.
Morlac no és una obra fàcil. El grau d'atenció i d'esforç que requereix és molt elevat i encara que hi posis tot l'esment, en algunes ocasions la densitat supera la capacitat d'assimilació. Però això no és cap problema perquè el més important és com es conta. Els lectors habituals de còmic convencional no hi trobaran massa interès perquè no té res a veure amb el que es repeteix una i una altra vegada en sèries clòniques unes de les altres. De tots els tebeos que he comentat en aquesta columna, i fins i tot de tots els que he llegit, aquest és un dels més minoritaris i aspres que han caigut en les meves mans. Més sovint haurien de llançar-se al mercat meravelles com aquesta i per això de qualque manera s'hauria de fer saber a les editorials que arrisquen esforços i capital en treballs poc alimenticis.