15 d’oct. 2012

Quemados


Una de les característiques de la nova època que estem ençatant és la desubicació dels productes d'entreteniment respecte el lloc per al qual foren inicialment pensats. Si parlem de la televisió, veiem que les productores televisives potents (HBO, per exemple) estan invertint molts de doblers i esforços per a què les sèries tinguin un acabat que no es distingeixi en absolut del d'una pel·lícula d'alt pressupost. Evidentment, quan estan pensant en la nova temporada d'A Game of Thrones o de Boardwalk Empire, per exemple, tenen la ment més enllà de la seva emissió televisiva, perquè ja hi ha un percentatge important de consumidors que no les veuran a l'antiga, és a dir pendents de l'horari d'una programació. En comptes d'això, esperaran que surti en blu-ray, amb tota una sèrie d'extres, per poder gaudir-la de la forma que es consumiran els productes televisius d'aquí poc. De la mateixa manera, les pel·lícules ja es plantegen per treure la major part dels seus beneficis d'una altra manera que no sigui sumant entrades de cinema, sobretot ara que és un luxe gràcies a la nostra estimada administració pública.
La tira de premsa, com el seu nom indica, aparegué com a part indissoluble dels periòdics. Només així es poden entendre les temàtiques, el format, el tipus de dibuix i la seva estructura narrativa. Els americans diuen que ells, amb The Yellow Kid, inventaren el còmic amb una tira de premsa. I nosaltres els deixem fer perquè per a ells la geografia només és una arma per a la guerra. En l'actualitat, però, gran part de les tires de premsa es consumeixen independentment dels periòdics, gràcies a les recopilacions i, de poc ençà, gràcies a la seva publicació digital. Fins i tot, és possible que una tira tingui èxit tot i que no hagi estat mai vinculada a cap diari.
Per als consumidors de sèries televisives, pel·lícules o tires de premsa ens és igual la procedència original perquè l'interessant és el producte. Quan sigui una realitat tangible que la majoria de gent prefereixi decidir per si mateixa el moment del consum, s'hauran de replantejar seriosament televisions, sales de cine i periòdics.
A mi cada vegada més m'agrada més escollir no només el que vull, sinó en quin moment i de quina forma. Les sèries i les pel·lícules en blu-ray, i les tires de premsa, en recopilatoris.
D'aquesta forma, el recopilatori ens permet una lectura continuada, però aquesta circumstància suposa un repte per a l'autor. La tira, conceptualment, ha de ser un tot autònom i, a més, encaixar amb les altres de la sèrie per construir una història més complexa. Amb aquests paràmetres ja es pot considerar correcta, però que sigui un badall continu o addictiva depèn de la bona feina de l'autor. En l'actualitat, i gràcies a Internet, hi ha centenars de tires però molt poques se salven de la crema. Les tires que toquen temes d'actualitat, sobretot les polítiques, solen tenir una data de caducitat molt precoç i un interès molt reduït pel que fa al seu àmbit geogràfic.
Quemados és una tira de l'autor britànic Andy Riley que, per inclassificable, no és gaire coneguda. Ara que la seva obra sobre les mil i una formes de suicidar-se un conill li ha donat un poc de fama, podem gaudir d'un primer recopilatori de tires protagonitzades per tres cambrers d'una cafeteria que no tenen més remei que passar-se el dia atenent els clients. Es creuen estar per damunt de la gent però no són més que una part d'ella, amb les mateixes estúpides manies i vanitats. En el fons, el trenta-i-molts decaigut, la grassona enamoradissa i el jovenet tocanassos representen els paradigmes de la societat que no suporten.
La idea general de la sèrie té un plantejament semblant al de la pel·lícula Clerks (1994, Kevin Smith), però el to és més suau, encara que el fons sigui tan àcid. La funció de Quemados és retratar un tipus de gent propi d'una societat de frontera entre l'edat contemporània i la incertesa que se'ns tira a sobre. Gent que ja no obeeix els patrons tradicionals de comportament i alienació als mitjans de comunicació convencionals, però que alhora no pot escapar a un altre tipus de gregarisme: el que homogeneïtza la gent que vol ser diferent.
Riley tracta els protagonistes amb afecte, però els deixa ben en pèl amb les seves beneitures. Ens els mostra com a éssers humans més corrents del que caldria esperar, i precisament per això les tires fan gràcia.
El dibuix, molt diferent al dels conillets suïcides, està acolorit amb aquarel·la.
El resultat és una obra d'un nivell mitjà-alt. Molt per a una recopil·lació de tires de premsa, un dels formats més difícils de governar per part dels seus creadors.
Publicat originalment al dBalears dia 14 d'octubre de 2012
Pots adquirir aquest còmic a Gotham Còmics.