Dorian Gray

El retrat de Dorian Gray és l'única novel·la que escrigué Oscar Wilde. Després d'una trajectòria literarària com a poeta i dramaturg durant els seus primers anys d'escriptor, s'abocà a escriure assaigs de diverses temàtiques; relats, alguns dels quals han passat a la història de la literatura per mèrit propi i una novel·la. No va ser un autor prolífic perquè començà a publicar tard i es morí molt jove, just abans de començar el segle XX.
Wilde va ser un home que no encaixava en una societat rígida com la victoriana, tan enfora del que avui entenem com a societat lliure que els homosexuals eren anomenats sodomites.
Genial i atrevit, extravagant i mordaç, Wilde tenia la força de la raó i el raonment, però també alhora i precisament per això tots els ingredients per no caure bé a una societat que tenia por a la modernització de les idees. A més, els seus trets definitoris i singulars el feien dèbil. Anava per lliure i això, en totes les èpoques, ha estat imperdonable i durament castigat, com si en cada càstig hi hagués una advertència antiga, perenne, infinita, exemplar contra tots els qui surtin de la fila.
L'enganxaren per la seva bisexualitat, i el destrossaren amb aquest argument. Patí divorci,  allunyament dels fills, presó, treballs forçats, desterrament i mort en la més absoluta indigència, a més d'una bona dosi d'escarni i humiliacions diverses. Però no aconseguiren acabar amb ell. De fet, segurament seria molt difícil fer una llista dels responsables del seu sofriment, però tothom coneix El retrat de Dorian Gray, El fantasma de Canterville o La importància d'anomenar-se Ernest. I és que el temps, a vegades, posa la gent i les seves obres al seu lloc.
Abans de començar l'assetjament contra aquest pobre geni, als trenta-cinc anys publica The Picture of Dorian Gray, una obra de terror gòtic tardà que no deixa de ser una excusa per llançar a l'aire la taula ben parada d'una societat hipòcrita, supèrflua i epicúria, per mostrar-ne la cara obscura. Però la controvèrsia va venir per l'homosexualitat implícita en tot el relat, manifesta mitjançant la relació entre el pintor i el retratat.
Una obra com aquesta, considerada un clàssic instantani, mereixia una adaptació a un altre medi millor que les que ha tingut fins ara. Sense voler desmerèixer altres productes inspirats en aquesta novel·la, em fa cara que l'adaptació al còmic d'Enrique Corominas és la de més qualitat.
Corominas s'autodefineix com un autor que es diverteix perquè s'ho agafa amb calma. Els seus dibuixos, ja des dels anys vuitanta, són fàcilment reconeixibles per l'estilització que personatges i escenaris comparteixen. Té un estil gràfic personal, que està més enllà de modes passatgeres i sedentàries, i és un enamorat de l'ofici a l'antiga, amb esbossos, tintats i acoloriments amb aquarel·la, tot analògic. Personalment li agrada l'era victoriana i el terror gòtic, així que l'elecció de la novel·la de Wilde per adaptar-la al còmic era lògica però arriscada. Arriscada perquè forma part de la cultura universal; perquè el mateix Wilde en modificà l'essència posteriorment a la primera edició, afegint uns capítols que no l'enriqueixen; i perquè a Espanya el còmic és un mitjà que difícilment dóna guanys als creadors.
No sé com, ni com no, però Corominas ha pogut presentar la seva versió de la novel·la, titulada tan sols Dorian Gray, i editada per Diábolo de forma immillorable. L'autor ha fet un esforç d'autèntica adaptació d'un mitjà a un altre que funciona d'una forma completament diferent. Llegint el còmic, tenim la sensació d'estar davant una obra amb entitat pròpia que té la capacitat de sorprendre'ns tot i conèixer la història. Amb petites llicències que farien estirar-se els cabells els puristes, en el cas doblement improbable que s'assabentessin de l'existència d'aquest còmic i que el llegissin, però que li donen l'energia necessària per tenir el dinamisme i el ganxo que necessita una obra del segle XXI.
El guió és fidel a l'esperit de la novel·la però es permet escapar unes quantes vegades d'ella. El dibuix és refinat i decadent a parts iguals, amb uns personatges andrògins en el cas dels homes i sensuals en el cas de l'única dona que apareix, amb uns escenaris carregats fins a l'extrem de provocar-nos asfíxia i l'omnipresència del retrat, que mai no veiem però que l'intuïm pels efectes devastadors que té.
L'aquarel·la, com a tècnica pictòrica, requereix molta destresa per la rapidesa del seu assecament, i aquí en tenim una per vinyeta, tractada amb la mateixa passió la més petita i la de tota la pàgina, amb una il·luminació manierista que ens admira tant com la sensació de profunditat que aconsegueix amb el tractament de l'atmosfera i la perspectiva linial, lleugerament distorsionada, que ens recorda l'expressionisme alemany. Una obra que no heu de deixar de passar, tot i que no en parlin per la tele.

Publicat originalment al dBalears dia 20 de maig de 2012

Pots adquirir aquest còmic a Gotham Còmics.