Caído del cielo

El cos humà és una màquina orgànica d'una complexitat notable i creixent des de la punta dels dits dels peus fins al cap. De tots els òrgans, el més increïble i apassionant és el cervell. El d'un adult pesa com a molt un quilo i mig i, segons tenc entès, les persones d'anar per casa i poc més només n'aprofitam una part. Està tot ple de curiositats que no podem distingir com a certeses o llegendes urbanes. Per exemple, que les neurones són les úniques cèl·lules que no regenerem en tota la vida; que una persona sana i sense vicis a partir dels vint-i-cinc anys ja comença a patir un declivi neuronal; que la migranya pot avançar l'edat del deteriorament natural; que aquesta mort de neurones comença a la part anterior de l'hemisferi dret; que el cannabis no és el bàlsam que segons qui intenta fer-nos creure.
No és estrany que el cervell a vegades tengui petites disfuncions sense importància real, però no per això poc desconcertants. Una de les més curioses és el déjà vécu, que consisteix en creure estar davant una situació ja viscuda, de la qual recordam el més insignificant dels detalls. La reacció més habitual davant aquest fenomen és la sorpresa per tenir la sensació de viure per segona vegada un mateix episodi, quan realment és la primera vegada que ens hi topem. Per sortir del dubte ens hem de fer aquestes dues preguntes: a) La vivència és un succés banal? b) Podem recordar exactament el moment del passat en el qual la vàrem viure? Si la resposta és negativa en ambdós casos és un déjà vécu i, per tant, no ens hem de preocupar de res. En qualsevol altre cas, ens ho hem de fer mirar, perquè de vida només n'hi ha una i sempre va per envant i per avall.
Una altra mala passada més important del cervell és el que s'anomena "por escènica", consistent en un procés d'ansietat que algunes persones pateixen quan han de parlar en públic, tot i que també passa molt sovint a l'hora d'haver de dependre excessivament de la memòria. No té res a veure amb el déjà vécu, i més que un mal funcionament cerebral és fruit d'un escàs domini del tema del qual s'ha de parlar o escriure. L'antídot és, naturalment, la preparació del tema a exposar, clarificant les idees i els conceptes per poder expressar-les amb les nostres paraules, és a dir reduir la dependència de la pura memòria.
"Quedar-se en blanc" en un tema i un context que dominem és gairebé impossible, sempre amb el supòsit que som gent sana. Però al protagonista del còmic d'aquesta setmana li passà en un moment clau de la seva vida, i aquesta se li va tòrcer sense remei.
Caído del cielo és una novel·la gràfica guionitzada per Charles Berberian i dibuixada per Chrostophe Gaultier que La Cúpula acaba de treure. El protagonista és Émile, al començament de l'obra un músic de rock que destruí tota possibilitat d'èxit de la seva banda quan, en un concert importantíssim al qual assistien crítics i editors, quedà en blanc a l'hora de fer el primer acord de la cançó que havien de tocar. Això succeí dia 21 de juny de 1982 i durant els vint-i-vuit anys següents no va saber perquè s'havia quedat en blanc d'una forma tan poc oportuna com eficaç. Passà a ser un fracassat, un de tants, amb un fill de cinc anys, visquent amb els seus sogres, essent assetjat per la mare del seu fill, treballant d'agent immobiliari i degenerat en picador de jovenetes que senten morbo per colgar-se amb "vells". Una vida amb pocs motius per destapar botelles de cava.
El que podria ser un simple còmic costumista de les muntanyes que apareixen esdevé una obra singular gràcies a la introducció de Boris, un alienígena que torna a la Terra per recuperar una espècie de llanterna màgica que va extraviar el mateix moment que Émile quedà en blanc. Dos esdeveniments que no pareixen tenir res en comú s'aniran acostant al llarg de l'obra, mentre Émile i Boris intenten sortir d'un merder que es fa cada vegada més gros.
Què fa que aquest còmic sigui sòlid i un dels millors que es poden trobar en l'actualitat? La clau està en la total falta de prejudicis del guionista, fet que li dóna la llibertat necessària per plantejar-nos una història que no té res de desgavellada, i que juga amb els elements fantàstics amb la justa naturalitat. A mig camí entre la intriga, la ciència ficció i el costumisme del fracassat, Caído del cielo és un entreteniment que destil·la amor i sinceritat per part dels seus creadors. Si Berberian hi aporta el seu talent com a narrador despreocupat dels convencionalismes i de la puresa de la cultura europea, Gaultier hi aporta un dibuix senzill, desgarbat en les figures humanes i humanoide però que no pot ser més adequat. Entre els dos creen una obra atípica que és un salt cap envant, un camí que tot just s'ençata i que, si té continuïtat conceptual, pot donar molts bons fruits.

Publicat originalment al dBalears dia 27 de maig de 2012

Pots adquirir aquest còmic a Gotham Còmics i a Amazon España.