Christian Cailleaux; Bernard Giraudeau. R97. Los hombres en tierra. Madrid: Dibbuks, 2011. 16 €.
Hi ha professions que dificulten moltíssim tenir una vida com la gran majoria dels occidentals, arrelada a un lloc i amb un entorn familiar i social estable. De tots ells, el més cridaner, és l’ofici de mariner. D’aquests n’hi ha de molts de tipus, per exemple els que feinegen pels clubs nàutics, però el que dóna peu al començament d’aquest article és el que tothom té dins el cap: el del mariner que s’embarca en un vaixell de guerra o mercant per recórrer el món com a efecte secundari de la seva feina. Un temps, quan el transport marítim es movia a vela, el temps de permanència a la mar es comptava, com a mínim per un parell d’anys. Amb la incorporació del carbó i, després, del motor d’explosió, es va crear la possibilitat de reduir la durada de les campanyes però en general no se n’escapen d’un bon grapat de mesos.
El jove que es fica a grumet està en una edat de no pensar en famílies ni responsabilitats a terra. Només veu l’aventura i la possibilitat de visitar indrets exòtics plens d’oferta lúdica i sexual. A mesura que es va fent gran en aquesta situació, i va cobrant coneixement sobre el pas del temps, arriba el moment que se n’adona que el camí que ha triat l’impedeix tenir una família en condicions de normalitat. Hi ha un bon grapat de dites al voltants dels mariners, així com altres tants tòpics. De les dites destacaré allò de tenir una al·lota en cada port. Si no s’agafa literalment, ens permet veure que la manca de possibilitat d’arrelar enlloc, no impedeix que vagi apareixent la necessitat de fer-ho. Pot ser divertit una temporada, això de baixar a un port i, amb la butxaca plena, anar de taverna en taverna a beure i ensumar dones. Però tard o d’hora comença a créixer una sensació de nostàlgia per allò que no es té ni es tendrà mai. Els tatuatges, en certa forma, vénen a ser la reivindicació del mariner de la seva condició de ciutadà de tots els llocs, quan realment no és ciutadà d’enlloc. Tot plegat condueix a la imatge del mariner major trist i melancòlic, que recorda en veu alta les seves peripècies de quan era jove mentre, per dins, es manté latent el dolor per no haver viscut, també, una vida normal.
Tot això m’ha vengut al cap quan he llegit R97. Los hombres en tierra, guionitzat per Bernard Giraudeau, dibuixat per Christian Cailleaux i editat per Dibbuks. Es tracta de la història del primer viatge com a mariner que va fer Laurens, i que el va du a donar la volta al món en uns quants anys. Parteix amb 17 anys, amb la candidesa de qui no ha sortit de l’ou i la ignorància del que aquell viatge li suposarà, en la forja de la seva vida adulta. El còmic ens conta un fet bellíssim: l’entrada en l’edat adulta d’una persona o, el que és el mateix, la presa de consciència que la vida és un conjunt limitat de dies que s’escorren amb el pas del temps. Aïllat del món habitual, Laurens ha de madurar en el vaixell i en els ports on van desembarcant. De tots els aspectes, el més interessant és el relatiu a les dones que va coneixent i que li marquen els primers solcs de la melancolia marinera.
Giraudeau aconsegueix transmetre’ns la complexitat de l’evolució de Laurens contant-nos la història en primera persona, alternant els moments que el mariner ens comunica el que pensa amb altres d’acció i diàlegs. Per acabar de gaudir de la part literària, es fa necessària una segona lectura perquè així és quan te n’adones dels matisos que en formen part substancial.
El dibuix de Cailleaux és de traç molt esquemàtic i amb un ratllat sovint obsessiu, però alhora manté uns lligams amb les convencions plàstiques com la perspectiva, creant una sensació de profunditat sorprenent. El resultat gràfic, accentuat pel color, és d’una gran qualitat estètica, recreant els diferents ambients portuaris per on transcorre l’acció de forma molt estilitzada.
El jove que es fica a grumet està en una edat de no pensar en famílies ni responsabilitats a terra. Només veu l’aventura i la possibilitat de visitar indrets exòtics plens d’oferta lúdica i sexual. A mesura que es va fent gran en aquesta situació, i va cobrant coneixement sobre el pas del temps, arriba el moment que se n’adona que el camí que ha triat l’impedeix tenir una família en condicions de normalitat. Hi ha un bon grapat de dites al voltants dels mariners, així com altres tants tòpics. De les dites destacaré allò de tenir una al·lota en cada port. Si no s’agafa literalment, ens permet veure que la manca de possibilitat d’arrelar enlloc, no impedeix que vagi apareixent la necessitat de fer-ho. Pot ser divertit una temporada, això de baixar a un port i, amb la butxaca plena, anar de taverna en taverna a beure i ensumar dones. Però tard o d’hora comença a créixer una sensació de nostàlgia per allò que no es té ni es tendrà mai. Els tatuatges, en certa forma, vénen a ser la reivindicació del mariner de la seva condició de ciutadà de tots els llocs, quan realment no és ciutadà d’enlloc. Tot plegat condueix a la imatge del mariner major trist i melancòlic, que recorda en veu alta les seves peripècies de quan era jove mentre, per dins, es manté latent el dolor per no haver viscut, també, una vida normal.
Tot això m’ha vengut al cap quan he llegit R97. Los hombres en tierra, guionitzat per Bernard Giraudeau, dibuixat per Christian Cailleaux i editat per Dibbuks. Es tracta de la història del primer viatge com a mariner que va fer Laurens, i que el va du a donar la volta al món en uns quants anys. Parteix amb 17 anys, amb la candidesa de qui no ha sortit de l’ou i la ignorància del que aquell viatge li suposarà, en la forja de la seva vida adulta. El còmic ens conta un fet bellíssim: l’entrada en l’edat adulta d’una persona o, el que és el mateix, la presa de consciència que la vida és un conjunt limitat de dies que s’escorren amb el pas del temps. Aïllat del món habitual, Laurens ha de madurar en el vaixell i en els ports on van desembarcant. De tots els aspectes, el més interessant és el relatiu a les dones que va coneixent i que li marquen els primers solcs de la melancolia marinera.
Giraudeau aconsegueix transmetre’ns la complexitat de l’evolució de Laurens contant-nos la història en primera persona, alternant els moments que el mariner ens comunica el que pensa amb altres d’acció i diàlegs. Per acabar de gaudir de la part literària, es fa necessària una segona lectura perquè així és quan te n’adones dels matisos que en formen part substancial.
El dibuix de Cailleaux és de traç molt esquemàtic i amb un ratllat sovint obsessiu, però alhora manté uns lligams amb les convencions plàstiques com la perspectiva, creant una sensació de profunditat sorprenent. El resultat gràfic, accentuat pel color, és d’una gran qualitat estètica, recreant els diferents ambients portuaris per on transcorre l’acció de forma molt estilitzada.
Publicat al Diari de Balears dia 9 de juliol de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada