Als profans en la matèria, la pel·lícula Black Swan ens va servir per confirmar els rumors: el ballet és duríssim com a professió, sobretot perquè el sacrifici exigit és il·limitat en un moment de la vida que el cos i el caràcter encara prenen forma. El ball en general i, el ballet en particular, estan molt lligats al concepte de disciplina fèrria. Per això no ens és difícil relacionar-los amb la Rússia soviètica, aquell país llunyà ja desaparegut que tant inquietava Occident, i alhora tant l’admirava. De totes les banalitats que creiem saber d’un règim comunista, destaca la vaga idea de la importància que s’hi dóna a la cultura i l’esport, com ara la música i els escacs. Ës evident que alguna cosa de vera hi ha en tot això perquè la gent que es dedicava a aquestes disciplines tenia una anomenada real més enllà del teló d’acer. Una vegada vençut el pols polític per part dels EUA, el gegant comunista es va fragmentar i transformar en un leviatà que intenta sobreviure en la jungla del capitalisme. El seu armament es va disgregar i el que estava situat en les repúbliques perifèriques es va perdre de vista. El nou país adoptà formes democràtiques liberals, començant amb Gorbatxov anunciant el primer Pizza Hut de Moscou, passant pel tambalejant Ieltsin i el kgbista Putin.
Sabem que les òptiques fotogràfiques russes segueixen sent molt bones; que el fusell AK-47 segueix essent el preferit pels integristes islàmics; que a Moscou s’hi venera la mòmia de Lenin però l’escut del país torna a dur l’àguila imperial i creus cristianes per tot. Però, què ha quedat de la disciplina en els escacs o en el ballet? D’això no se’ns parla, pels mitjans de comunicació.
Bastien Vivès ens ajuda a saber-ne alguna cosa, d’aquest tema tan interessant, amb el seu còmic Polina, editat a Espanya per Diábolo. A contraportada hi apareix un diàleg de Bojinski, l’instructor de ball de la protagonista: “Heu de ser flexibles si voleu ser ballarines qualque dia. Si no sou flexibles amb sis anys, amb setze no sereu encara menys. La flexibilitat i la gràcia no s’aprenen. Són un do.” Pot parèixer que anuncia un creuament entre Fame i Black Swan però, per sort, no és així. Vivès fa la seva obra més sòlida a partir de la història de Polina Oulinov, una nina de sis anys que entra en una acadèmica important de dansa, ja en la Rússia democràtica, dirigida per Bojinski, un professor inexpressiu que aparentment va perdre la humanitat en qualque moment de la seva vida. Per a ell, les nines i al·lotes que ensenya són màquines potencials de ballar. Polina no destaca especialment, sobretot perquè li falla la flexibilitat, però amb el temps, esforç i disciplina aconsegueix convertir-se en una de les millors ballarines de Rússia, sense que això suposi esdevenir una estrella a l’estil occidental.
Contràriament al que podríem tèmer, Polina no se centra en el sofriment de la protagonista per aconseguir una efímera fama o reconeixement, sinó en l’evolució que fa com a persona. La protagonista és tot un repte per a l’autor, perquè la ballarina és de caràcter reservat i poc donada a exterioritzar sentiments o estats d’ànim. Tot i així podem fer un recorregut ben definit per la seva evolució com a persona, aprofundint en els seus interessos i curolles sense que hi hagi cap narrador que ens ho vagi explicant. Ho possibilita un guió sòlid, molt ben estructurat i d’una notable maduresa, i un dibuix prodigiós (jo diria que directe a tinta) que és capàs de captar els gestos més fugaços amb quatre ratlles tremoloses. Vivès va demostrant que és un bon guionista i un dibuixant genial, a més d’un narrador subtil i poc donat a les concessions comercials. En definitiva, un autor per a un públic intel·lectualment madur i una obra d’una sensibilitat que s’ha d’assaborir per ella mateixa.
Bastien Vivès ens ajuda a saber-ne alguna cosa, d’aquest tema tan interessant, amb el seu còmic Polina, editat a Espanya per Diábolo. A contraportada hi apareix un diàleg de Bojinski, l’instructor de ball de la protagonista: “Heu de ser flexibles si voleu ser ballarines qualque dia. Si no sou flexibles amb sis anys, amb setze no sereu encara menys. La flexibilitat i la gràcia no s’aprenen. Són un do.” Pot parèixer que anuncia un creuament entre Fame i Black Swan però, per sort, no és així. Vivès fa la seva obra més sòlida a partir de la història de Polina Oulinov, una nina de sis anys que entra en una acadèmica important de dansa, ja en la Rússia democràtica, dirigida per Bojinski, un professor inexpressiu que aparentment va perdre la humanitat en qualque moment de la seva vida. Per a ell, les nines i al·lotes que ensenya són màquines potencials de ballar. Polina no destaca especialment, sobretot perquè li falla la flexibilitat, però amb el temps, esforç i disciplina aconsegueix convertir-se en una de les millors ballarines de Rússia, sense que això suposi esdevenir una estrella a l’estil occidental.
Contràriament al que podríem tèmer, Polina no se centra en el sofriment de la protagonista per aconseguir una efímera fama o reconeixement, sinó en l’evolució que fa com a persona. La protagonista és tot un repte per a l’autor, perquè la ballarina és de caràcter reservat i poc donada a exterioritzar sentiments o estats d’ànim. Tot i així podem fer un recorregut ben definit per la seva evolució com a persona, aprofundint en els seus interessos i curolles sense que hi hagi cap narrador que ens ho vagi explicant. Ho possibilita un guió sòlid, molt ben estructurat i d’una notable maduresa, i un dibuix prodigiós (jo diria que directe a tinta) que és capàs de captar els gestos més fugaços amb quatre ratlles tremoloses. Vivès va demostrant que és un bon guionista i un dibuixant genial, a més d’un narrador subtil i poc donat a les concessions comercials. En definitiva, un autor per a un públic intel·lectualment madur i una obra d’una sensibilitat que s’ha d’assaborir per ella mateixa.
Publicat al Diari de Balears dia 23 de juliol de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada