Ernesto Sabato; Alberto Breccia. Informe sobre ciegos. Bilbao: Astiberri, 2011. 17 €.
Heu pensat mai quin és el sentit més valuós per a la vostra vida? De quin no en prescindiríeu per res del món, si pogués ser la tria? Recordem-los breument: gust, tacte, oïda, olfacte i vista, N’hi ha qui afegirien a la llista el sisè sentit, també anomenat sentit comú, però no se m’ocorre cap homo sapiens sapiens que pugui prescindir-ne. Si, en comptes de dir directament quin és l’imprescindible, anam eliminant els que tenim menys gelosos, potser ens sigui més fàcil. L’olfacte cauria tot d’una, perquè és el que més atrofiat tenim. El següent possiblement seria el gust, tot i que és més necessari del que pareix a simple vista. Dels tres que queden, tendria dubtes entre el tacte i l’oïda. Pot parèixer que entre un i l’altre no hi ha color, però em fa cara que sense tacte es faria molt difícil dur una vida normal, agafant objectes i reaccionant davant el dolor com a prevenció de desgràcies. A més, estimar seria molt més complicat. En el meu cas, cauria primer l’oïda, i després el tacte. La vista és, per a mi, intocable. No m’atreviria a consentir-hi cap intervenció quirúrgica que no fos estrictament necessària. La vista és irremplaçable. Si no hi veiem, el món que coneixem desapareix del tot. Es pot sobreviure, clar, però d’una manera radicalment diferent a com ho fem si hi veiem.
La ceguera com a concepte ens atemoreix, i com a realitat ens pertorba. Si a algú li falta un dels altres sentits, no es pot percebre a simple vista. Però quan se’ns creua un cec, tot d’una el localitzam i identificam, ja sigui pels accessoris que du, per l’ofici que té o per la forma de caminar. Ens vénen unes quantes preguntes: com ho fa per caminar tranquil·lament per una ciutat tot plena de cotxes, motos, bicicletes, semàfors, passos zebra, graons, obres, barreres i una bona dosi d’incivisme? Com són els records o els somnis dels cecs de naixement? Com poden mantenir el sentit de l’humor?
El còmic d’aquesta setmana parteix de la premissa del desconhort que dóna la ceguera. Com a guionista hi apareix Ernesto Sabato i com a dibuixant Alberto Breccia, però això no és ben bé així. Breccia va decidir adaptar al còmic un capítol de la novel·la Sobre héroes y tumbas de Sabato. L’empresa era molt difícil perquè és un tipus de literatura poc narrativa, molt explicativa i amb una complexa estructura. Breccia, per adaptar-lo, se centrà en els assumptes que afectaven directament el protagonista, Fernando Vidal Olmos, prescindint de tots els elements tangencials i secundaris. Una adaptació, per ser bona, ha de dur-se a terme sense pretendre ser completament fidel a cada punt i coma del text original. En aquest sentit, un cert grau de valentia és fa necessari, però equilibrat amb seny. Per a què una adaptació funcioni, s’ha de poder gaudir sense haver de llegir la font original. Breccia ho aconsegueix, creant una història onírica de gran bellesa, amb moltes tenebres i un punt d’humor.
El protagonista està obsessionat pels cecs i, quan un dels seus amics perd la vista per un accident laboral, es dedica a espiar-lo per assistir com a espectador al moment que els altres cecs es posin en contacte amb ell per fer-lo dels seus. Aquest principi serveix a Breccia per introduir el protagonista en un món irreal potencialment perillós en el qual els cecs en dominen la situació.
El guió és d’una bellesa fosca i entronca en gèneres compatibles com la intriga i el terror. Per tant, es tracta d’un treball literari que es dirigeix a la ment i l’intenta inquietar. El dibuix és per treure’s el capell. La tècnica no està molt clara, tot i que és analògica. Pareix una mescla de tinta molt aigualida i collage, tot en blanc i negre. L’estilització de les figures i decorat és tan gran que sovint arriba a l’abstracció. El resultat és un còmic extraordinari, sobretot per l’aspecte visual, reforçat per una edició molt bona.
La ceguera com a concepte ens atemoreix, i com a realitat ens pertorba. Si a algú li falta un dels altres sentits, no es pot percebre a simple vista. Però quan se’ns creua un cec, tot d’una el localitzam i identificam, ja sigui pels accessoris que du, per l’ofici que té o per la forma de caminar. Ens vénen unes quantes preguntes: com ho fa per caminar tranquil·lament per una ciutat tot plena de cotxes, motos, bicicletes, semàfors, passos zebra, graons, obres, barreres i una bona dosi d’incivisme? Com són els records o els somnis dels cecs de naixement? Com poden mantenir el sentit de l’humor?
El còmic d’aquesta setmana parteix de la premissa del desconhort que dóna la ceguera. Com a guionista hi apareix Ernesto Sabato i com a dibuixant Alberto Breccia, però això no és ben bé així. Breccia va decidir adaptar al còmic un capítol de la novel·la Sobre héroes y tumbas de Sabato. L’empresa era molt difícil perquè és un tipus de literatura poc narrativa, molt explicativa i amb una complexa estructura. Breccia, per adaptar-lo, se centrà en els assumptes que afectaven directament el protagonista, Fernando Vidal Olmos, prescindint de tots els elements tangencials i secundaris. Una adaptació, per ser bona, ha de dur-se a terme sense pretendre ser completament fidel a cada punt i coma del text original. En aquest sentit, un cert grau de valentia és fa necessari, però equilibrat amb seny. Per a què una adaptació funcioni, s’ha de poder gaudir sense haver de llegir la font original. Breccia ho aconsegueix, creant una història onírica de gran bellesa, amb moltes tenebres i un punt d’humor.
El protagonista està obsessionat pels cecs i, quan un dels seus amics perd la vista per un accident laboral, es dedica a espiar-lo per assistir com a espectador al moment que els altres cecs es posin en contacte amb ell per fer-lo dels seus. Aquest principi serveix a Breccia per introduir el protagonista en un món irreal potencialment perillós en el qual els cecs en dominen la situació.
El guió és d’una bellesa fosca i entronca en gèneres compatibles com la intriga i el terror. Per tant, es tracta d’un treball literari que es dirigeix a la ment i l’intenta inquietar. El dibuix és per treure’s el capell. La tècnica no està molt clara, tot i que és analògica. Pareix una mescla de tinta molt aigualida i collage, tot en blanc i negre. L’estilització de les figures i decorat és tan gran que sovint arriba a l’abstracció. El resultat és un còmic extraordinari, sobretot per l’aspecte visual, reforçat per una edició molt bona.
Publicat al Diari de Balears dia 25 de juny de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada