Durant el segle XX va aparèixer el concepte d’adolescència, creant així un estat intermedi entre l’infantesa i l’edat adulta. S’ha fet coincidir aproximadament amb la pubertat, tot i que pel final s’ha anat allargant i allargant. L’adolescència és un estat convenient per al comerç, però que no fa més que allargar-se per la part final. Si fem coincidir l’entrada en l’edat adulta el moment de l’emancipació dels progenitors, circulen molts d’adolescents de gairebé trenta anys pel món.Aquest temps de maduració personal i econòmica, de dependència i fins i tot explotació dels pares, sol tenir moments lògics de fricció. Els motius solen girar al voltant de la pèrdua de la paciència per part dels progenitors i de l’exigència dels drets (minimitzant la importància dels deures) per part dels adolescents.
En algunes ocasions, només hi ha un progenitor. I aquest s’ha de fer càrrec de l’assaonament de les criatures que hi hagi. Sovint es cau en el perill d’una sobreprotecció que, juntament amb una forta dosi de consentiment, esdevé un còctel explosiu que esclata durant l’adolescència. La falta de contrast de les decisions s’ajunta a l’intent de suplir el pes de qui falta i, finalment, amb les pròpies neures de qui vol el millor per als seus fills.
Les societats més rústiques s’estalvien tot un seguit de problemes que patim qui vivim en l’era postindustrial. Des de la nostra posició materialment còmoda però alhora artificialment complicada, veiem la gent d’altres èpoques o de llocs poc modernitzats amb una certa enveja. La veiem centrada en el que és l’essencial, en contacte directe amb els problemes i avantatges primigenis, i que no veuen passar la vida a cop de despertador. Com en tot, segur que hi ha alguna cosa de veritat en això, però no deixa de ser una idealització generalitzadora. Nosaltres i ells, aquí i allà, ara i ahir, estam plens de motius per estressar-nos i per tranquil·litzar-nos. Sense negar que és un gran esforç, en la nostra mà està que pesin uns o altres.
El sud-coreà Kin Dong-Hwa va dir la seva de tot això en la magnífica sèrie Historias de color crema, publicada no fa gaire temps per Planeta DeAgostini. Al llarg de tres toms, l’autor ens fa partíceps de la història més bella del món: l’educació d’un infant que creix, madura i, finalment, se’n va. La progenitora és una mare vídua que, per qüestions culturals coreanes, no es pot tornar a casar.Té una filla amb la qual estableix una relació desitjable, de respecte mutu, molt d’amor incondicional i una sinceritat que esdevé poètica en els assumptes sentimentals i sexuals.
Dong-Hwa escriu un guió d’una bellesa insòlita, amb una progressió perfecta que segueix l’evolució del creixement físic i mental de la nina. La ruralitat de l’escenari fa que les dues protagonistes se centrin en el que realment interessa: les relacions humanes com a conjunt d’actes. Des de ca seva, també hostal, es posen en contacte amb el seu voltant i amb viatjants. Un dels quals, un pintor artístic, esdevé amant de la mare i, aquesta bellíssima relació, fa que la nina aprengui amb una certa naturalitat alguns aspectes de l’educació que més puces ens fan.
Les converses que tenen mare i filla només són comparables als moments de silenci contemplatiu que ambdues tenen pel seu compte, i que les serveix per reflexionar sobre les petites coses que formen els moments irrepetibles de la vida.
El dibuix és d’una delicadesa homologable al guió, i encaixen amb una perfecció que sobrepassa la formalitat. Aquest còmic és un veritable manual d’humanitat i de consells per a l’educació en autonomia dels infants.
Publicat al Diari de Balears dia 28 de maig de 2011
En algunes ocasions, només hi ha un progenitor. I aquest s’ha de fer càrrec de l’assaonament de les criatures que hi hagi. Sovint es cau en el perill d’una sobreprotecció que, juntament amb una forta dosi de consentiment, esdevé un còctel explosiu que esclata durant l’adolescència. La falta de contrast de les decisions s’ajunta a l’intent de suplir el pes de qui falta i, finalment, amb les pròpies neures de qui vol el millor per als seus fills.
Les societats més rústiques s’estalvien tot un seguit de problemes que patim qui vivim en l’era postindustrial. Des de la nostra posició materialment còmoda però alhora artificialment complicada, veiem la gent d’altres èpoques o de llocs poc modernitzats amb una certa enveja. La veiem centrada en el que és l’essencial, en contacte directe amb els problemes i avantatges primigenis, i que no veuen passar la vida a cop de despertador. Com en tot, segur que hi ha alguna cosa de veritat en això, però no deixa de ser una idealització generalitzadora. Nosaltres i ells, aquí i allà, ara i ahir, estam plens de motius per estressar-nos i per tranquil·litzar-nos. Sense negar que és un gran esforç, en la nostra mà està que pesin uns o altres.
El sud-coreà Kin Dong-Hwa va dir la seva de tot això en la magnífica sèrie Historias de color crema, publicada no fa gaire temps per Planeta DeAgostini. Al llarg de tres toms, l’autor ens fa partíceps de la història més bella del món: l’educació d’un infant que creix, madura i, finalment, se’n va. La progenitora és una mare vídua que, per qüestions culturals coreanes, no es pot tornar a casar.Té una filla amb la qual estableix una relació desitjable, de respecte mutu, molt d’amor incondicional i una sinceritat que esdevé poètica en els assumptes sentimentals i sexuals.
Dong-Hwa escriu un guió d’una bellesa insòlita, amb una progressió perfecta que segueix l’evolució del creixement físic i mental de la nina. La ruralitat de l’escenari fa que les dues protagonistes se centrin en el que realment interessa: les relacions humanes com a conjunt d’actes. Des de ca seva, també hostal, es posen en contacte amb el seu voltant i amb viatjants. Un dels quals, un pintor artístic, esdevé amant de la mare i, aquesta bellíssima relació, fa que la nina aprengui amb una certa naturalitat alguns aspectes de l’educació que més puces ens fan.
Les converses que tenen mare i filla només són comparables als moments de silenci contemplatiu que ambdues tenen pel seu compte, i que les serveix per reflexionar sobre les petites coses que formen els moments irrepetibles de la vida.
El dibuix és d’una delicadesa homologable al guió, i encaixen amb una perfecció que sobrepassa la formalitat. Aquest còmic és un veritable manual d’humanitat i de consells per a l’educació en autonomia dels infants.
Publicat al Diari de Balears dia 28 de maig de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada