Dave Cooper. Flujo. Predilección por Tina. Barcelona: La Cúpula, 2011. 20 €.
La humanitat es pot dividir entre qui creuen que la seva vida està regida per unes forces supraterrenals i qui creuen els mou l’atzar. Tant d’una manera com l’altra, es podria pensar que, tanmateix, és debades prendre qualque tipus de decisió sobre els assumptes que se’ns van plantejant pel camí. Si tanmateix és una energia còsmica, un ull dins un triangle, un ancià barbut assegut damunt un nigul o purament i simple l’atzar, per a què perdre el temps en decisions estèrils?
Com que el tema de l’ésser suprem és una qüestió de fe, i aquesta és i toca ser personal i voluntària, la deixam de banda per parlar de l’atzar. Només existeix el moment present exacte. El passat es va convertint en una nebulosa de records que s’emmagatzemen en diferents nivells de profunditat al nostre cervell i el futur no existeix ni està preestablert. És vera que si hem nascut a son Banya o a son Vida és ben possible que tenguem condicionants (oposats, en aquest cas) que ens puguin fer entreveure per on anirà el nostre futur. Però en general el futur és una espècie de llenç en blanc que es va pintant amb la causalitat que sorgeix de la nostra presa de decisions. L’atzar, per tant, va íntimament lligat a la nostra actuació (que pot ser de pensament, obra o omissió). Si analitzam el nostre passat en base a aquest plantejament, podem veure que hi ha hagut una infinitud de fets encadenats que ens han dut exactament al nostre present i, com podem suposar, això segueix i seguirà succeint fins el final dels nostres dies. Si començam a plantejar coses com: “què hagués passat si hagués nascut tres dies després, si hagués fet ciències en comptes de lletres o si hagués vengut a peu en comptes de venir en bici”, podem creure que vivim un present excepcional, que tot ha anat lligat per arribar-hi. Si haguéssim pres una altra decisió, la nostra realitat seria molt o poc diferent, però ens seguiria pareixent única i singular.
La Cúpula ens presenta un excel·lent còmic de Dave Cooper que es pot llegir en clau de causalitat. El protagonista és Martin, un artista de mitja mà que insisteix en trobar el seu propi camí al marge de la comercialitat, encara que això suposi la seva indigència. Se li ocorre fer un grapat de pintures eròtiques amb una model que escapi als cànons establerts i troba Tina, una al·lota en aparença tímida i lletja amb ganes. Una dona que està el més lluny possible dels interessos heterosexuals de Martin. L’artista s’hi dedica amb devoció perquè està segur que amb aquest treball totes les galeries d’art s’obriran de cames, però el que passa és que aquell conjunt de fets fortuits duen com a resultat un procés confús de relació amb la model. Passa, en poc temps, del rebuig inicial a l’atracció, i d’aquesta a l’obsessió, fent-lo replantejar fins i tot el concepte que tenia fins aleshores de la bellesa i sorgeix un instint sexual molt més imaginatiu deshinibit del que creia possible en la vida real.
Flujos és una història d’amor molt realista perquè està retratada en tota la complexitat i contradicció que es pot trobar en el món sensible. Cooper aconsegueix aquí la seva gran obra perquè perfila dos personatges tridimensionals, sobretot l’home, que evolucionen segons van prenent decisions i interactuant. Té un guió molt potent, que està per damunt de les comoditats que podria trobar en la simplificació humorística de la història. Hi trobam molt d’humor, certament, però abans que res Flujos és un drama en el qual ens hi podem sentir identificats perquè tots tenim un cert grau de falta de sinceritat i autoodi que ens fan estúpidament més complicada la nostra convivència en societat.
El dibuix a llapis és extraordinari, dinàmic, potent, voluptuós. Carregat d’una sensualitat incòmoda, carnal i emotiva alhora, és un magnífic exemple de la contemporaneïtat del dibuix manual. la seva calidesa i humanitat deixa molt enrere tota comparació amb les propostes digitals.
Com que el tema de l’ésser suprem és una qüestió de fe, i aquesta és i toca ser personal i voluntària, la deixam de banda per parlar de l’atzar. Només existeix el moment present exacte. El passat es va convertint en una nebulosa de records que s’emmagatzemen en diferents nivells de profunditat al nostre cervell i el futur no existeix ni està preestablert. És vera que si hem nascut a son Banya o a son Vida és ben possible que tenguem condicionants (oposats, en aquest cas) que ens puguin fer entreveure per on anirà el nostre futur. Però en general el futur és una espècie de llenç en blanc que es va pintant amb la causalitat que sorgeix de la nostra presa de decisions. L’atzar, per tant, va íntimament lligat a la nostra actuació (que pot ser de pensament, obra o omissió). Si analitzam el nostre passat en base a aquest plantejament, podem veure que hi ha hagut una infinitud de fets encadenats que ens han dut exactament al nostre present i, com podem suposar, això segueix i seguirà succeint fins el final dels nostres dies. Si començam a plantejar coses com: “què hagués passat si hagués nascut tres dies després, si hagués fet ciències en comptes de lletres o si hagués vengut a peu en comptes de venir en bici”, podem creure que vivim un present excepcional, que tot ha anat lligat per arribar-hi. Si haguéssim pres una altra decisió, la nostra realitat seria molt o poc diferent, però ens seguiria pareixent única i singular.
La Cúpula ens presenta un excel·lent còmic de Dave Cooper que es pot llegir en clau de causalitat. El protagonista és Martin, un artista de mitja mà que insisteix en trobar el seu propi camí al marge de la comercialitat, encara que això suposi la seva indigència. Se li ocorre fer un grapat de pintures eròtiques amb una model que escapi als cànons establerts i troba Tina, una al·lota en aparença tímida i lletja amb ganes. Una dona que està el més lluny possible dels interessos heterosexuals de Martin. L’artista s’hi dedica amb devoció perquè està segur que amb aquest treball totes les galeries d’art s’obriran de cames, però el que passa és que aquell conjunt de fets fortuits duen com a resultat un procés confús de relació amb la model. Passa, en poc temps, del rebuig inicial a l’atracció, i d’aquesta a l’obsessió, fent-lo replantejar fins i tot el concepte que tenia fins aleshores de la bellesa i sorgeix un instint sexual molt més imaginatiu deshinibit del que creia possible en la vida real.
Flujos és una història d’amor molt realista perquè està retratada en tota la complexitat i contradicció que es pot trobar en el món sensible. Cooper aconsegueix aquí la seva gran obra perquè perfila dos personatges tridimensionals, sobretot l’home, que evolucionen segons van prenent decisions i interactuant. Té un guió molt potent, que està per damunt de les comoditats que podria trobar en la simplificació humorística de la història. Hi trobam molt d’humor, certament, però abans que res Flujos és un drama en el qual ens hi podem sentir identificats perquè tots tenim un cert grau de falta de sinceritat i autoodi que ens fan estúpidament més complicada la nostra convivència en societat.
El dibuix a llapis és extraordinari, dinàmic, potent, voluptuós. Carregat d’una sensualitat incòmoda, carnal i emotiva alhora, és un magnífic exemple de la contemporaneïtat del dibuix manual. la seva calidesa i humanitat deixa molt enrere tota comparació amb les propostes digitals.
Publicat al Diari de Balears dia 18 de juny de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada