Viatjar és una d’aquelles paraules que pot tenir tants de significats que, en essència, és un terme molt vague. Sense moure’ns d’un lloc podem viatjar amb la imaginació o amb substàncies poc aconsellables. Movent-nos, podem viatjar físicament per tot arreu, sense més traves que la nostra economia, les lleis de la naturalesa, les humanes i la tecnologia actual. Podem també viatjar per obligació, per plaer o, entremig, per treball. Els indrets a on ens dirigim poden ser escollits per voluntat pròpia, tot i que sempre condicionats per estímuls externs. També, la gran majoria de casos, poden ser completament dirigits per agents aliens a la nostra voluntat. De viatges geogràfics, n’hi ha de tants de tipus que una enumeració mínimament exhaustiva seria una tasca tan titànica com impossible. El viatjar per plaer és tan subjectiu que ningú es pot erigir en portador de la veritable essència del viatge. Per molt que ens facin mal a la vista, els anglesos que vénen a passejar-se en sandàlies i calcetins tenen tot el dret a fer-ho, com també comprar un capell de mexicà. Per poc que ens agradi, de moment és legal que venguin alemanys a s’Arenal a beure cervesa amb unes canyetes de metre i mig ficades en un poal de plàstic; poal, per cert, que després serveix per recollir els vòmits posteriors. Amb aquestes paraules, evidentment, estic exposant una mica la meva opinió sobre aquest tipus de viatgers, com altres poden opinar sobre viatjar a ciutats europees i ficar-se en un fotimer de museus, o fer un creuer per la Mediterrània tipant-se de bufet lliure.
Viatjar no és determinant de res però és símptoma de moltes coses. Digues a on i com viatges i diràs com ets. El món està recorregut pels camins invisibles de viatgers de tot tipus. Camins de plaer, de tensió i de sofriment que, al llarg de la Història, han configurat el món actual i la visió que tenim d’ell. I entre els anys seixanta i la primera dècada d’aquest segle, l’agència de viatges ha estat un petit santuari on s’han concentrat les il·lusions vacacionals dels turistes (els viatgers per plaer). En teoria el client entra en un d’aquests establiments amb una idea clara de quan vol partir i a on i allà senzillament li tramiten el paquet turístic. La realitat és, però, una mica diferent, i els tour-operadors tracten els clients-turistes com a masses humanes reconduïbles allà on aquestes grans empreses tenguin els interessos més encesos. En plena era Internet les agències de viatges han perdut part del seu sentit tradicional, però pareix que s’han sabut reconvertir prou per subsistir.
José Carlos Fernandes agafa el concepte d’agència de viatges per crear un còmic molt especial. Les pàgines d’Agencia de viajes Lemming aparegueren seriades en un diari portugués i fa poc Astiberri n’ha tret l’edició espanyola. En un principi podria parèixer que l’autor reflexiona irònicament sobre el món del turisme, però per sort va molt més enllà i a partir d’un argument molt senzill planteja una revisió dels valors occidentals. Un home acudeix a una agència de viatges per assessorar-se; l’agent li fa oferint tot tipus de viatge, la gran majoria urbans, dedicant molta il·lusió a explicar els detalls més insignificants. Això és tot, però realment és una metàfora molt crítica de la nostra societat, tan desconnectada de la realitat natural del món que se’ns fa difícil veure-la amb ulls objectius si no és amb obres com aquesta. Totes les ciutats que proposa l’agent són inventades, però en el fons són caricatures de les que coneixem. Hi trobam una ciutat que cerca desesperadament tenir un element interessant; una altra de molt inhòspita que tothom vol abandonar però que segueix creixent sense aturar; una ciutat plena d’estàtues retirades de personalitats vingudes a menys, una plena de museus ridículament pomposos i absurds. Tota l’obra està plena de pistes sobre el que Fernandes opina de la gent i el seu afany de destacar i de projectar-se a la posteritat.
El dibuix, amb un aire antic deliciós, és molt adequat, essent especialment brillant en la recreació d’arquitectures i objectes vintage que, vists aquí i en aquest context, apareixen molt desangelats.Publicat al Diari de Balears dia 11 de juny de 2011
Viatjar no és determinant de res però és símptoma de moltes coses. Digues a on i com viatges i diràs com ets. El món està recorregut pels camins invisibles de viatgers de tot tipus. Camins de plaer, de tensió i de sofriment que, al llarg de la Història, han configurat el món actual i la visió que tenim d’ell. I entre els anys seixanta i la primera dècada d’aquest segle, l’agència de viatges ha estat un petit santuari on s’han concentrat les il·lusions vacacionals dels turistes (els viatgers per plaer). En teoria el client entra en un d’aquests establiments amb una idea clara de quan vol partir i a on i allà senzillament li tramiten el paquet turístic. La realitat és, però, una mica diferent, i els tour-operadors tracten els clients-turistes com a masses humanes reconduïbles allà on aquestes grans empreses tenguin els interessos més encesos. En plena era Internet les agències de viatges han perdut part del seu sentit tradicional, però pareix que s’han sabut reconvertir prou per subsistir.
José Carlos Fernandes agafa el concepte d’agència de viatges per crear un còmic molt especial. Les pàgines d’Agencia de viajes Lemming aparegueren seriades en un diari portugués i fa poc Astiberri n’ha tret l’edició espanyola. En un principi podria parèixer que l’autor reflexiona irònicament sobre el món del turisme, però per sort va molt més enllà i a partir d’un argument molt senzill planteja una revisió dels valors occidentals. Un home acudeix a una agència de viatges per assessorar-se; l’agent li fa oferint tot tipus de viatge, la gran majoria urbans, dedicant molta il·lusió a explicar els detalls més insignificants. Això és tot, però realment és una metàfora molt crítica de la nostra societat, tan desconnectada de la realitat natural del món que se’ns fa difícil veure-la amb ulls objectius si no és amb obres com aquesta. Totes les ciutats que proposa l’agent són inventades, però en el fons són caricatures de les que coneixem. Hi trobam una ciutat que cerca desesperadament tenir un element interessant; una altra de molt inhòspita que tothom vol abandonar però que segueix creixent sense aturar; una ciutat plena d’estàtues retirades de personalitats vingudes a menys, una plena de museus ridículament pomposos i absurds. Tota l’obra està plena de pistes sobre el que Fernandes opina de la gent i el seu afany de destacar i de projectar-se a la posteritat.
El dibuix, amb un aire antic deliciós, és molt adequat, essent especialment brillant en la recreació d’arquitectures i objectes vintage que, vists aquí i en aquest context, apareixen molt desangelats.Publicat al Diari de Balears dia 11 de juny de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada