Aquest és un concepte que pot tenir tants de significats com persones existeixen i existiran al món. El diccionari, com és habitual en termes tan profunds, no ens serveix de gaire. Hi trobam tres significats: el mitològic, el legendari o literari i el que defineix una persona amb molt de coratge i resistència al sofriment. Aquestes dues són unes qualitats no gaire abundants en la nostra espècie i, possiblement per això, esdevé positivament singular qui té la sort o desgràcia de tenir aquests atributs. Però és que "heroi" no és un substantiu com "lleopard", "gratacels" o "arbre", tots ells mots assèptics. Encara que acceptem la definició del diccionari, se'ns queda insuficient, perquè ens falta l'aspecte subjectiu. Quants de personatges coratjosos i resistents al sofriment coneixem però no podem considerar herois? A mi se m'ocorren uns quants dictadors del segle XX, així com altres tants monarques. Aquest terme té unes connotacions positives que no casen molt bé amb individus responsables de grans quantitats de sofriment innecessari.
El significat mitològic i legendari d'"heroi" està molt lligat, perquè correspon a personatges ficticis o pseudohistòrics que destaquen per les seves gestes. És ben curiós veure que, tant Perseu com Bernadet, passant per Luke Skywalker, comparteixen unes pautes de comportament idèntiques. Són herois sense decidir ser-ho i, en el moment de començar el camí d'iniciació (que passa per haver de partir de casa a causa d'un esdeveniment negatiu), no són conscients del que realment són: titelles del destí, convenientment protegides amb ajudants, consellers i objectes màgics que es van trobant pel seu camí. Entre tots, no només determinen l'èxit de l'empresa de l'heroi, sinó que també li diuen què ha de fer exactament per arribar a aquell èxit inevitable. És a dir que l'heroi té una participació passiva dels esdeveniments que el catapulten a la fama. No fa res més que reproduir amb les seves accions les instruccions detallades per els ajudants. Això passa tant a la mitologia clàssica com a la rondallística, sense gaire excepcions que, en tot cas, confirmen la regla.
Per tant aquest format de personatge literari ja està configurat des de fa, al manco, cinc o sis mil anys. Però segueix funcionant perquè en el fons el missatge és que l'heroi sorgeix de la gent comú.
El prolífic David Rubín revisita la font primigènia de l'heroi occidental, la mitologia grega, per oferir-nos la seva particular visió del mite d'Heracli, en contraposició al seu germà bessó Euristeu. Mentre aquest està condemnat a ser envejós, ambiciós i cruel, Heracli dissimula la seva força sobrehumana amb un caràcter apacible. Lògicament, amb el pas dels anys, el caràcter d'Eristeu i la seva condició de primogènit el converteix en un home temporalment poderós. Heracli, amb la seva força titànica, podria fer-lo benes i esdevenir el que volgués, però no ho fa perquè li manca l'ambició, fet que el converteix en candidat idoni per a ser un heroi.
Rubín crea una història fantàstica ambientada en una llunyana Antigüitat, com correspon, però es permet unes quantes llicències alhora d'introduir elements propis de la nostra època, com vehicles o mitjans de comunicació audiovisuals. Així pot experimentar de forma lliure amb l'heroi en una societat condicionada per una opinió dirigida des dels poders fàctics.
Però no ens enganem. Aquest no és un còmic pamfletari ni mil·lenarista, per sort nostra. Rubín vol abans que res passar-s'ho bomba dibuixant aquesta història i el resultat no pot ser millor: pur entreteniment amb unes pinzellades de reflexió. Tant el guió com el dibuix corresponen a un autor que ha assolit la maduresa necessària per començar a deixar de parlar d'ell com una "jove promesa".
Publicat al Diari de Balears dia 23 d'abril de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada