Fa molt de temps que estan entre nosaltres, tot i que no solen ser assidus dels nostres indrets preferits, com ara les terrasses dels bars o les platges. De caràcter i costums diferents, en un grau que desconeixem, el seu silenci i laboriositat ens fa assenyalar-los desconcertats quan veiem que obren el seu comerç a qualsevol hora de qualsevol dia. També ens ha fet crear unes quantes llegendes urbanes al seu voltant, com la que ens dóna els motius per als quals els xinesos no es moren mai, al manco legalment, o la que els dóna la capacitat de treure d’òrbita a la Terra amb un simple bot col·lectiu. I no ens hem de deixar la paradoxa del menyspreu als productes xinesos (com a sinònim de mala qualitat), quan gairebé tot el que empram, encara que sigui de marca, procedeix de per allà.
Però ni la Xina dels rollets de primavera i el licor del cuc vermell, ni per suposat la de Pere Garau són representatives del que realment és en l’actualitat aquell país tan llunyà i misteriós. En aquest sentit, fa anys Umberto Eco va fer una broma memorable en una avorridíssima reunió de savis l’any 1996 o 1997 en motiu de la preocupant finalització del contracte de lloguer de Hong Kong. Com és de suposar, el retorn de tan magnífica ciutat al govern (comunista) xinès després de 100 anys, venia a ser poc menys que la fi del món. Eco, segurament cansat de sentir botillades, digué que a ell allò no el preocupava gens. En tot cas, per a Eco el gran problema que planteja la Xina és que de poc ençà els seus habitants s’han acostumat a emprar paper de vàter, i si això es converteix en un costum tan arrelat com el tenim per aquí, en trenta o quaranta anys no hi haurà arbres en tot el món, convertits en paper per als xinesos. La broma no acabava aquí i, aprofitant la remor que es va alçar entre els insignes assistents, digué: “Jo també em deman el mateix: fins ara amb què s’havien torcat”.
La Xina fa estona que està desperta i ara tot just ens n’adonam. D’allà no només arriben milers de contenidors plens de ferralla baratera, sinó que s’hi està consolidant una elit de dissenyadors, artistes i cineastes disposats a escombrar els darrers vestigis de la nostra sobèrbia occidental. Estan jugant al nostre joc amb les nostres regles i està ben clar que estan guanyant.
L’editorial Casterman fa uns anys va fer un interessant experiment, enviant uns quants dibuixants, primer a Japó i després a Corea, per a què durant deu dies visquessin allà i creassin una història amb les seves vivències i un ampli marge de maniobra. D’aquest experiment sortiren dos volums fantàstics, amb el nom dels dos països, i complementats per la feina de dibuixants japonesos i coreans. Ara es repeteix l’experiment en el país més fascinant d’Àsia: la Xina. El resultat és un volum d’onze històries originals realitzades per sis autors xinesos i cinc francesos. L’editorial no escatimà recursos per donar-los la més ampla llibertat amb la condició que hi hagués una implicació real de cada artista en el que havien de fer.
Diábolo ha tengut el bon criteri de traduir aquest treball i facilitar-nos l’accés a aquest país mitjançant les onze ficcions esmentades. Com podíem esperar, els xinesos fugen dels tòpics alhora de retratar la seva pàtria, i ho fan sense prejudicis i, en algunes ocasions, amb resultats molt impactants per la temàtica i la forma que és tractada. Els francesos també fan un gran esforç per ser originals i observar amb els ulls nets de l’infant que no coneix més normes que la seva curiositat. L’heterogeneïtat del material inclòs s’accentua amb els diferents estils gràfics dels autors, sorprenent-me molt el dels xinesos, molt allunyats de l’estil orientalitzant que creiem omnipresent.
Publicat al Diari de Balears dia 30 d’abril de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada