Cecil y Jordan en Nueva York

Gabrielle Bell. Cecil y Jordan en Nueva York. Barcelona: La Cúpula, 2011. 20 €.

Algú s’haurà fartat de riure de gust, fent que fos precisament el nobel de la pau prematur Barack Obama qui hagi d’explicar que la seva administració ha comès un assassinat. I la seva eufòria ja haurà estat majúscula quan s’han anat filtrant imatges i rumors de tortures, així com un petit debat sense importància sobre si l’home anava armat o no en el moment de ser massacrat. A més, no pareix que els assessors de la Casa Blanca hagin tengut en compte l’extenuant calendari futbolístic d’alt nivell alhora de dissenyar la mort de Bin Laden. Per això hem hagut de repartir els nostres esforços en comentar els clàssics i la mort del terrorista de guant blanc. 

Una sola cosa m’ha cridat l’atenció en tot això: que els assessors no hagin trobat altra forma de fer desaparèixer l’única prova, el cadàver, que fent-lo tirar al mar de camí a casa. És vera que la campanya d’idiotització mitjançant els medis de massa és ja llarga i d’una intensitat creixent però crec que encara no som tant beneits com per creure una excusa tan poc treballada.
Ara és això, fa pocs anys va ser l’execució de Sadam, i d’aquí un temps indeterminat serà una altra cosa. Però tanmateix, el que pareix tan important si només tenim en compte l’espai que ocupa a la premsa i a la televisió, no ens interessa gens ni mica. O al manco molt menys que assumptes mundans com ara els nostres propis problemes econòmics, laborals o familiars. 

Dedicam molt de temps a viure una vida espontània, imprevisible i plena de rutines i petites coses que la converteixen en l’únic que ens queda quan arribam al final. Al segle XXI ens preocupa el mateix que a la gent del segle XV o el segle X: nosaltres i el nostre entorn íntim. Que gran part de les coses que fan felices a les persones siguin gratis fa que els publicistes hagin de prémer molt per fer-nos creure el contrari. Ho aconsegueixen, però a mitges. 

Llegint còmics com Cecil i Jordan en Nueva York ens adonam que la nostra pròpia vida té vivències i anècdotes suficients com per ser interessants com a producte de ficció. Gabrielle Bell, en aquest volum, recopila 11 historietes publicades en diferents mitjans que tenen un nexe en comú: l’aparent insignificància del que conta, perquè són coses que ens poden haver passat a nosaltres o a algú que coneixem. Els protagonistes són gent comú que viu situacions corrents. Bell les aïlla per convertir l’anècdota no només en història, sinó en invitació a la reflexió sobre alguns dels nostres actes o absència d’ells. Pel que fa als seus interessos, hi veig una certa influència de Daniel Clowes, però a diferència d’aquest, no aprofundeix en els elements més sòrdids i morbosos de la vida comú. La solitud en societat, l’absència de sentiments lògics, les entremeliadures gracioses només per a una part, les rivalitats sense sentit, els moments d’avorriment, el caràcter efímer de la moda, són alguns dels temes que interessen a Bell, però el que més és l’esnobisme i l’individualisme èpic que fa de nosaltres autobiografies inflades. L’art contemporàni i tot el que l’envolta són l’excusa per treballar uns personatges penosos i insignificants en la seva creença de grandesa, a més de plantejar amb prou claretat la seva pròpia opinió de les curolles que els entesos en art actual pretenen fer servir per donar-se importància, quan sovint només són caixes de ressonància. 

El dibuix és molt senzill, a estones en color i a estones en blanc i negre, segurament per imposició de les revistes a on s’ha publicat prèviament. És molt senzill però efectiu, ideal per comunicar-nos alguna cosa més que simples històries de consum immediat.
 

Publicat al Diari de Balears dia 7 de maig de 2011