Deano Bros. Sèrie B. Barcelona: Glénat, 2011. 15 €.
Quan es parla de cultura popular tot d’una vénen al cap les tradicions, cançons, balls, llegendes i delícies gastronòmiques d’un col·lectiu ètnic o cultural. Aquest conjunt de trets folkòrics, al llarg dels anys i sobretot en el darrer segle i mig han passat de ser coses sense importància per a l’alta cultura a tenir una valoració que arriba a paràmetres universitaris. Però hi ha una altra cultura popular, essencialment diferent a la folklòrica, però que tanmateix manté algunes característiques comunes, al manco pel que fa a la seva formació. El segle XX ha suposat una americanització de molts d’àmbits culturals (entenent aquest concepte en sentit extens). Fins i tot els defensors de la panada o la sardana enfront de l’hamburguesa o el hip-hop deuen tenir un parell de texans al guardarroba, i no precisament per a decoració. És ben corrent trobar gent de sentència fàcil que rebutgi de paraula tot el que ve dels EUA (que si són imperialistes i tot això), però com sol passar si els principis d’hom són massa rígids, lluny de permetre’ns un enriquiment vital o, tan sols, un increment de la felicitat, en general acaben essent simplement uns límits que ens estrenyen en tots els sentits. No és tracta de rebre amb entusiasme tot el que ve d’allà o d’un altre lloc (com tampoc es tracta de rebutjar-ho per sistema), però sí que seria un bon exercici experimental deixar tranquils els prejudicis i deixar-nos guiar pel nostre propi criteri.
Tornant a la cultura popular de la que vull parlar, és aquella que s’ha generat sense voluntat de crear quelcom coherent i homogeni, dirigit a un determinat consumidor, sinó que és fruit de l’atzarós creuament d’interessos econòmics, inquietuds culturals, un bon grau de desinhibició i, sobretot, sense el llast d’un suposat bon gust, cànon o sistema de valors concret. És evident que venint dels EUA i essent del segle XX, els canals de difusió són els que apareixen o es desenvolupen massivament en aquella centúria: ràdio, còmic, cine, literatura de quiosc, jocs de taula... Com és ben comprensible, hi ha canals més exitosos i, per tant, lucratius, però els altres, com el còmic o la literatura de quiosc moltes vegades han estat el crisol d’una mala fi d’arguments, personatges, situacions i estètiques que han estat expoliats pel cinema.
El còmic d’aquesta setmana és un homenatge a tot això i, a més, presenta dues característiques que el fan singular: està editat en català i adapta aquesta cultura popular ianqui a Catalunya.
Sèrie B és el títol i no pot ser més transparent. Agafa la denominació que rebien les pel·lícules de complement, de baix pressupost i de temàtiques que podríem anomenar pulp: invasions marcianes, viatges en el temps, mal sons retorçats, zombis (sí, hi va haver una època en la que eren marginals)...
Els germans Raúl i Daniel Deamo arrepleguen un conjunt d’històries curtes que m’han deixat gratament sorprès. En primer lloc perquè la cultura popular del segle XX m’entusiasma; en segon lloc perquè l’objecte material està molt ben maquetat, d’acord amb la seva temàtica; en tercer lloc perquè els guions de Raúl són excel·lents, amb moltes puntes genials; en quart lloc perquè el dibuix de Daniel és molt eficaç i convida a la lectura. El fet que estigui en català s’agraeix, tant als autors com també a Glénat, l’editorial (com sol ser habitual, l’edició d’aquest còmic no ha rebut ni una trista ajuda econòmica institucional). Però sobretot el que vull destacar és la magnífica adaptació d’aquesta cultura popular a indrets més propers a nosaltres, com poden ser Lloret de Mar o Barcelona. Segur que algú s’ha demanat qualque vegada per què això que passa a Nova York o a un poblet de Fargo no pot passar aquí? Faria riure sense voler? Sèrie B demostra que és possible fer-ho amb dignitat i que, a més surti un producte de qualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada