22 de març 2011

Sexo, amor y pistachos

Ramón Boldú. Sexo, amor y pistachos. Bilbao: Astiberri, 2011. 16 €.

Quan hom és adult es fa molt difícil distingir el que podrien anomenar-se normes naturals de comportament i el que són convencionalismes normatius imposats per segles de moral judeocristiana, entesa com l’única forma d’actuar i de jutjar el comportament d’altri. El cas d’Espanya és, possiblement, el més notable dels països europeus occidentals ja que el poder real de l’església catòlica sobre la població ha estat ineludiblement present fins fa dos dies. Segles de domini total, sempre al costat de qui detentava el poder, pareixien que s’esvaïen quan de forma imprevista es va fundar la II República. Entre algunes de les mesures que els governs progressistes dugueren a terme destaquen l’expropiació dels béns dels ordres religiosos, la laïcitat de l’ensenyament (així com el seu caràcter públic), la supressió de qualsevol donació de doblers per part de l’Estat a l’institució religiosa, la relegació dels actes religiosos a l’àmbit estrictament privat, la substitució de les festes religioses per altres de laiques, la legalitat del divorci i el matrimoni civil... Tot això es considerà com un atac contra l’ordre natural (quan era ben bé artificial) i suposà la sentència de mort de la República. Els rebels que s’aixecaren contra el sistema polític legalment constituït trobaren en l’església catòlica el més sòlid aliat per dur a terme una guerra depurativa, una repressió posterior brutal i la justificació divina de l’existència del franquisme. Com molt bé digué el sinistre José Millán Astray, “¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!” va ser una de les bases del “nou” Estat, fonamentat en un nacionalcatolicisme rabiós que, encara ara, és somiat per la jerarquia eclesiàstica i molts dels polítics pseudodemòcrates. 
Els 40 anys de franquisme imposaren la doble moral d’una religió que, com totes, basa part del seu ideari en el sexe, però en totes les acepcions negatives que s’hi poden treure. Deia abans que es fa difícil distingir com seria el nostre comportament si no ens pesàs aquesta moral, sobretot pel que fa al sexe, considerat la major obscenitat humana, molt per sobre de la mort i la violència.
Ramón Boldú ens dóna algunes pistes amb les seves obres, la darrera de les quals acaba de treure Astiberri. Es titula Sexo, amor y pistachos i també és autobiogràfica, com les aparegudes anteriorment en la mateixa editorial. En aquesta ocasió ens conta com va anar un dels seus treballs més peculiars: l’any 2000 va ser contractat per Private per fer el guió d’una pel·lícula porno i com que Boldú no tenia ni idea d’anglès, va haver de dur-hi un traductor: el seu fill de 18 anys, ja compromès amb una al·lota i, pel que sembla, inexpert i poruc en qüestions de sexe. Curiosament, la feina de Boldú pare, durant el rodatge, va ser servir cafès (ningú li va parlar mai del guió) i el seu fill no va fer de traductor, però si d’al·lot per a tot.
Com no podria ser d’altra manera, la història serveix a Boldú per recrear situacions gracioses que poden parèixer exagerades. Per exemple que els actors s’estiguin masturbant absolutament tot el dia per estar a punt quan ho requereixi el director. Però la sorpresa de Boldú (i nostra) resulta del desconeixement dels assumptes propis d’una filmació d’aquest tipus. Així i tot, l’autor evita recrear-se en els temes més morbosos i se centra en les relacions que s’estableixen entre els diferents protagonistes del còmic.
Curiosament, la portada reprodueix una vinyeta interior, un moment de la filmació de la pel·lícula, amb els actors en plena feina i el fill de Ramón aguantant la claqueta. L’actriu du un banyador gairebé transparent a la portada, i si es compara amb la vinyeta interior es veu que és un afegit, a manera d’autocensura. Un exemple del que deia a la introducció, que es perdona perquè realment no és tracta d’un còmic eròtic.
Publicat al Diari de Balears dia 19 de març de 2011