El boom dels magnetoscopis domèstics (més coneguts com a vídeos) a Espanya va anar lligat a la campanya mediàtica al voltant del mundial de 1982. Feia set anys que havia aparegut el sistema Betamax i sis el VHS, però aquí arribà tard, com gairebé tot, i relacionat amb un esdeveniment esportiu de gran magnitud. Fins i tot jo vaig fullejar el llibre oficial fins que em vaig aprendre l'alineació espanyola, i vaig contemplar embadalit l'exòtica selecció camerunesa (bé, jo i tota una generació d'infants d'aleshores). Però no és de futbol del que volia parlar, sinó de zombis. Els morts vivents, que tant deuen al sistema d'enterrament popularitzat pel cristianisme i per l'Apocalipsi. Els cadàvers que esperen el moment per passar comptes amb els vius, a qui tenen un ressentiment omniscient. Amb el vídeo poguérem veure complit un somni abans de tenir-lo: veure pel·lícules gravades de la televisió i llogades a uns nous establiments que ens obrien tot un món de temptacions, una primera mirada a la vertiginosa globalització cultural que se'ns tiraria damunt una dècada i escaig després amb Internet. Accedirem a productes obscens, macabres, desangelats, terrorífics. Com no podia ser d'altra manera, els adolescents teníem problemes per llogar porno, però cap ni un per llogar sang i fetge, i els desastres que tenien més èxit eren les pel·lícules de zombis. Una autèntica invasió, que sortien de dia, de nit, de cementeris indis, abocadors radiactius, fins i tot n'hi havia unes quantes que els feien sortir de la tele. A mi mai m'agradaren, i quan veia gran part d'al·lots mascles que les miraven esclafint de riure ara i suara, i que en parlaven amb la passió del neòfit, no podia endevinar si tot allò era sincer o una positura.
Ara tenim una segona onada espessa i embafadora de morts vivents. Segueixen essent fricades però untades de maquillatge d'alt pressupost, alguns dels quals s'han convertit en fenòmens de masses multidisciplinars. Pel·lícules, sèries, novel·les, còmics... una autèntica reconquesta amb més del mateix. I segueixen sense agradar-me, ja no tant per la repugnància que em produeixen sinó més per la profunda avorrícia que em provoquen els clixés, llocs comuns i tòpics que els sostenen.
Però com que la naturalesa humana és contradictòria, i lluitar contra aquesta realitat és tan estèril com cansat, avui toca comentar un còmic una mica especial: de terror, amb una de les dues històries que inclou que és de zombis, i d'un autor bolivià. El motiu és perquè es tracta d'una obra d'una qualitat singular que, a pesar de la temàtica, reuneix alguns elements que la fan irrestible: un dibuix genial, una forma de contar trepidant, unes històries que uneixen la cultura popular boliviana amb els nous corrents internacionals de moda (sí, els zombis). El resultat és digne d'un autor madur (amb influències estilístiques heterogènies, que van des del manga a Miguelanxo Prado), quan resulta que tan sols és un jove aficionat que voldria dedicar-se professionalment al novè art. Després de l'èxit obtingut al seu país, Glénat li ha allisat el camí europeu editant-lo a Espanya i possibilitant que estigui en les principals llibreries especialitzades.
La primera història té com a antagonista una criatura popular andina, la miqala, que gràcies a la perícia de Ruilova es converteix en una autèntic malson exportable. La segona història té un plantejament argumental captivador, agafant el tòpic i donant-li la volta, però no massa, per no perdre de vista el gènere.
No sé com li anirà a Álvaro Ruilova amb aquest cop de timó que una editorial important li ha fet pegar, però té tot el necessari per aconseguir un cert ressò i, a més, apareix publicat en un moment molt bo per al gènere de terror d'ultratomba.
Publicat al Diari de Balears dia 26 de març de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada