Dimecres dia 25 de maig de 1977 George Lucas no era a Los Angeles, on s’estrenava la seva tercera pel·lícula. Després d’un passi privat amb un muntatge previ, els seus amics cineastes li digueren que havia fet un nyarro monumental. El seu currículum, fins aleshores, estava compost per THX 1138, ciència ficció espessa, trascendental i gairebé pedant amb un pressupost domèstic, i American Grafitty, una gran idea però avorrida com ella sola. Per fer aquesta tercera pel·lícula havia hagut de passar, entre altres peripècies, per la frustració de no poder adaptar el còmic Flash Gordon, per veure com tots els estudis menys un desestimaven aquell projecte; havia hagut d’acceptar unes condicions econòmiques de Twentieth Century Fox aparentment lamentables (però finalment molt lucratives); havia hagut de suportar les excentricitats d’Alec Guinness i Peter Cushing; les burles dels tècnics britànics; les inclemències atmosfèriques que destrossaven els decorats de Tunis; tot això unit a la desesperació que suposava veure com els efectes especials que havia imaginat no acabaven de sortir i la productora li deia el nom del porc perquè cremava el pressupost i no donava resultats. La seva ment va fer un tro i va haver de ser ingressat per col·lapse, i al llit de la clínica es va prometre que aquella seria la darrera pel·lícula que dirigiria. Que els seus amics li diguessin que allò era una merda el va assustar de bon de veres, i decidí anar-se’n del continent americà per a què no el trobassin per al linxament després de l’estrena. Però un dels seus millors amics, Steven Spielberg, va ser l’únic que li va dir el contrari: que havia creat una cosa molt important i que gairebé li feia enveja (sana, s’entén). Ells dos se n’anaren de vacances molt lluny, a Hawaii, i parlaren d’una altra curolla que Lucas tenia al cap, un arqueòleg aventurer. Quan el telèfon sonà, el sust es convertí en desconcert quan li comunicaren que la pel·lícula funcionava molt bé, que les cues davant taquilla eren interminables i que la gent, en sortir, tornava a posar-se per entrar una altra vegada. El fenomen Star Wars havia nascut.
I una dels vessants més interessants del fenomen és la creació d’un univers tan ric, variat i coherent, que fa que ja faci gairebé dues dècades que Star Wars és molt més que unes quantes pel·lícules. El bon criteri d’editorials com Dark Horse o Scholastic, supervisades per LucasBooks, ha fet que poguem gaudir de magnífiques històries que no necessàriament estan protagonitzades pels personatges de les pel·lícules. En els còmics de Star Wars podem gaudir de relats que abracen una cronologia de més de 5000 anys, i que ens garanteixen entreteniment de qualitat, alhora que ens ajuden a calmar la set de saga.
Planeta DeAgostini ens fa gaudir d’una de les millors etapes de l’edició de còmics de Star Wars a Espanya, tant per la cadència que treu coses com per la qualitat de la selecció i l’edició. Fa poc ha sortit Imperio carmesí en un sol volum de tapa dura. Es tracta d’una de les millors històries de la saga tant pel guió de Mike Richardson i Randy Stradley com, sobretot, pel dibuix de Paul Gulacy. La història transcorre 7 anys després de la mort de Darth Vader i està protagonitzada per Kir Kanos, un dels millors membres de la guàrdia imperial (aquella que anava vestida de vermell, amb un elm i una llança, a El retorn del Jedi). El buit de poder que ha deixat la mort definitiva de Palpatine s’ha complicat amb la certesa que hi ha hagut perfídia, i que aquesta té un nom: Carnor Jax, que pretén apoderar-se del tron imperial.
Aquest fil argumental, en les mans de Richardson i Stradley, es converteix en una trama complexa i molt rica, que requereix un cert coneixement dels principals esdeveniments de la saga en la cronologia més tardana. El dibuix de Gulacy, gairebé naïf, és senzillament deliciós, i té la força desinhibida de qui no ha subordinat el seu talent assilvestrat a la dictadura de tendències i modes. El resultat: una obra mestra.
Publicat al Diari de Balears dia 4 de desembre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada