Kick-Ass

Millar, John; Romita Jr., John. Kick-Ass. Barcelona: Panini, 2010. 19,95 €.

Durant els gairebé deu anys d’aquesta columna he arribat a comentar còmics de tots els gèneres i estils, procurant sempre elegir obres que m’han agradat per facilitar la comunicació del meu entusiasme pel mitjà. Si algú perdés el temps fent una estadística dels volum de títols que he seleccionat per gèneres, tot d’una comprovaria quines són les meves preferències i quines temàtiques m’interessen poc o gens, entre les quals destaca el concepte del superheroi. Com que no és del meu interès, poca cosa en positiu en podria dir. Evidentment he comentat obres importants que s’encaixonen en aquest gènere, però sempre pel seu valor gràfic, narratiu i literari. Com ja he dit moltes vegades, Watchmen posà en evidència el gènere, sense que cap editorial ho volgués veure perquè seguiren exprimint-lo com si aquella obra i el seu missatge no haguessin existit mai. La premisa de l’obra magna de Moore i Gibbons és la possibilitat de l’existència de vigilants sense superpoders, una de les fites on s’assenta la genialitat de Watchmen.

L’escocès Mark Millar parteix de la mateixa premisa per crear la minisèrie Kick-Ass, concebuda tant per còmic com per cinema. El protagonista és un nin tirant a poca cosa que decideix enfundar-se un vestit de neoprè i sortir alguns vespres a repartir llosques entre els facinerosos que poblen els carrers com feres en la jungla. Com no podria ser d’altra forma, és una experiència físicament traumàtica per a l’al·lot, sobretot al principi, quan el massolen de bona manera. Lluny de perdre l’empenta, els entrebancs que es troba no fan més que convèncer-lo d’anar per bon camí. Millar no construeix una història de superació humana, ni de recerca de grans ideals o defensa dels valors morals que tota bona societat ha de tenir garantits. David Lizewski, el protagonista no té un gran motiu transcendental o personal per fer el que fa, però tampoc es pot dir que estigui mogut per les ganes de cercar problemes. Senzillament creu que és una bona idea i, en qualsevol cas, potser li dóna una mica de sentit a la seva vida. Pel camí es va convertint en un petit fenomen mediàtic i, conseqüentment, en model a seguir per joves sense tridimensionalitat mental. A més, aviat es trobarà amb altres nins com ell que li disputen l’atenció dels mitjans de comunicació, alguns d’ells amb uns mètodes de treball molt sanguinolents.
El que havia començat com una espècie de joc absurd es converteix en un una espiral de violència majúscula, en un procés paral·lel a la pèrdua de realisme del guió en favor d’un espectacle visual digne del més desenfrenat Tarantino.

Millar demostra una vegada més que és un eficaç guionista, amb un domini dels recursos narratius del mitjà prou ample com per manejar els més evidents com si es presentassin al públic per primera vegada. Potser hi pot haver gent que pugui trobar que en algunes ocasions el còmic frega el mal gust, o gèneres baixos com el gore, però al manco a l’edició espanyola de Panini el lector està convenientment advertit amb una portada plena de gotejos de sang i un rètol que recomana la seva lectura només a gent adulta.
El dibuix de John Romita, Jr. és eficaç, molt dins la línia del còmic mainstream estatunidenc. El dibuixant opta per la claredat expositiva alhora que s’allunya de lluïments personals que facin ombra al guió. Mentre estam pendents de veure la versió cinematogràfica, podem gaudir del còmic, un mitjà que li queda clavat, en una excel·lent edició en tapa dura.

Si t’agraden les emocions fortes però no vols sentir-te aclaparat per estructures gràfiques i literàries complexes, aquesta obra et pot interessar.

Publicat al Diari de Balears dia 1 de maig de 2010