Las serpientes ciegas

Hernández Cava, Felipe; Seguí, Bartolomé. Las serpientes ciegas. Pontevedra: BD Banda, 2009. 14 €.

Aquesta vegada he arribat tard, i aquest àlbum ja s'ha fet famós abans que l'hagi pogut comentar. Després de fer-se públic que el Premi Nacional de Còmic d'enguany ha recaigut sobre Las serpientes ciegas, tenia dues opcions: esperar un temps, per a què la ressenya no paregués oportunista, o fer-la el més prest possib

le. I he optat per la segona, perquè de qualque manera fer-ho pot contribuir a alleugerir la meva sensació d'haver badat.

Sé que aquests darrers dies en Tomeu Seguí gairebé no ha tengut temps de dibuixar l'àlbum que té entre mans perquè ha hagut d'atendre els intrèpids repòrters de cent mitjans de comunicació que s'han interessat per la part humana del premi. I emocionat deu haver hagut de respondre amb paciència, amb l'esperança de poder tornar a la normalitat ben aviat. Un artista que es dedica al còmic independent no està acostumat a ser reclamat per diaris, ràdios i televisions, ni espera cap tipus de fama mediàtica, de la mateixa forma que sap que en cas d'arribar, sempre és puntual i passatgera, perquè els temps periodístics són accelerats i àvids de notícies, a ser possible dolentes.

Las serpientes ciegas és una obra complexa. Està ambientada en una època políticament molt convulsa, i centrada en el món de les ideologies i de la seva transformació en fragments de la realitat, sempre lluny de les idees originals. No hi cerquem, per tant, acció i efectes especials, perquè la trama serpenteja per les contradiccions i greus errors que l'esquerra va cometre durant la Guerra Civil i els anys posteriors. De la dreta, naturalment, se'n parla molt poc, perquè la crítica està centrada en la desafortunada mania de l'esquerra de fragmentar-se i fragmentar-se en faccions que arriben a estar tant o més enfrontades entre elles que amb l'enemic comú. Algú va dir "posa dos esquerrans en una habitació i tendràs dos partits d'esquerra". Evidentment la tendència ideològica (que no política) dels autors està prou clara i situada en qualque part l'esquerra més escèptica. Són, per tant, crítics amb la seva ideologia, i ja sabem que les crítiques més profitoses vénen des de dins.

La història està configurada en capítols que alhora transcorren de forma no lineal, requerint un esforç al lector per reconstruir-la, un esforç que es fa major a mesura que avançam. La implicació del lector també és requerida en els subtils matisos tant argumentals com secundaris, demostrant que l'obra va dirigida a un públic il·lustrat, cosa que agraesc profundament. Està molt bé que també hi hagi obres dirigides a satisfer les branques més altes de la intel·ligència, i si s'aconsegueix conjugar el plaer intel·lectual (guió) amb el plaer estètic (dibuix), com és el cas que ens ocupa, podem dir que estam davant una gran obra.

Però tornant als matisos argumentals, el guió pressuposa una familiaritat amb els aspectes ideològics que contribuïren a la feblesa de la defensa de la legalitat per part del govern republicà. Hi són presents al llarg de tot el còmic, però com a teló de fons i sempre insinuats. No és un còmic didàctic, ni moralitzant, ni tan sols vol arribar a cap conclusió, perquè està per damunt d'això. Parteix d'una trista realitat (la divisió de l'esquerra), encaixant-la en una època on això va dur unes conseqüències objectives nefastes per a Espanya, i al mateix temps situa l'acció en un lloc sempre agraït: Nova York.

No m'agradaria acabar sense lloar el treball de Seguí, qui ha recreat una ambientació fidel a l'època i a l'esperit del guió, ple de moments de tensió dramàtica. Essent fidel al seu estil, Seguí s'ha renovat per bé, integrant un tractament del color magnífic (com ho demostren algunes vinyetes amb reflexos de llum a l'empedrat) i obrint-li la porta cap a projectes gratificants.

Publicat al Diari de Balears dia 14 de novembre de 2009