Buñuel en el laberinto de las tortugas

Aquest nom segur que haurà cridat l'atenció a algú que generalment passa de llarg aquesta columna (hi ha tantes coses per llegir i tant poc temps, no és vera?). Buñuel. Un home induscutiblement notable, veterà de les avantguardes històriques i que, a diferència de gent més cridanera com Dalí, era un transgressor autèntic. Però d'aquests detalls la majoria en sabem ben poc. Ens sona el seu nom, i ens vénen al cap els títols d'algunes pel·lícules seves. En primer lloc Le chien andalou, amb aquell pla detall del raor que talla un ull. I Viridiana (Fernando Rey sempre tranquil·litza). Tret de la primera, les altres les podem veure còmodament en pijama a la nostra sala sense que ens trastoquin els nostres esquemes de confort. D'aquest home irreverent i ateu, però no idealista, ens queda la seva obra, descontextualitzada i, per això, una mica tronada. Però, com eren els artistes avantguardistes en el dia a dia? Com parlava Buñuel? Quina concepció tenia de les coses, de la seva feina, de la dels altres?

Buñuel en el laberinto de las tortugas ens obre camí en aquest sentit. La darrera obra de l'extremeny Fermín Solís, editada per Astiberri, té com a macguffin la filmació d'una pel·lícula documental de Buñuel en una terra primitiva, per reconstruir-nos la persona d'aquest cineasta.

La història que ens conta Solís està més suggerida que narrada. Recrea una de les possibles formes en que es va poder desenvolupar aquell rodatge, i de quina manera va poder ser la interactuació del cineasta amb la gent d'aquell lloc tan inhòspit i allunyat dels pros i contres de la civilització occidental. Buñuel és un home que no encara no s'ha trobat, que sap que no encaixa en la societat burgesa, a la qual odia amb tota la seva força, però segurament encara encaixa menys en la societat artificial d'artistes, de gent que se sent il·luminada i paladina de l'autèntica veritat o, molt pitjor, de gent que fa com si això fos així per pura fatxanderia. Com va escriure molt encertadament Salvat-Papasseit en un dels seus memorables poemes, "Escopiu a la closca pelada dels cretins". Així pareix que ho fa ell, segons Solís. Intentant filmar la pel·lícula definitiva que vomiti damunt els barnussos de la gent bé tota la bilis que han creat envoltant-se de les comoditats capitalistes. No sap com fer-ho ni tampoc li importa molt la coherència del resultat. Amb un equip de filmació mínim se'n va a una terra fronterera, escassament poblada per una gent rústica, que parla un castellà deformat i que miren els forasters amb una desconfiança atàvica. No sap ben bé què hi ha de fer per allà, ni té pla de rodatge. Només sap que vol transmetre l'autenticitat d'aquells salvatges i de la misèria en la qual viuen, encara que per fer-ho manipuli la realitat i, per tant, la despulli d'aquella autenticitat que vol retratar, mostrant-nos que és un home enquistadament contradictori i, per tant, inofensiu.

Els cineastes, els poblats ancestrals, els indígenes, la seva interactuació, tot plegat és un galimaties sense ordre ni concert que no duen a res en concret. En tot moment la societat que vol fer trontollar Buñuel està protegida de les seves agressions precisament perquè és radical i aleatori a parts iguals. Un home així no és un perill. Per això aquesta obra, en darrer extrem, és un esbós complex dels desesperats intents d'un home, en aquest cas Buñuel, de fer-se notar.
Aquest llibre fuig completament de la línia creativa habitual de Solís, que ens tenia avesats a un costumisme contemporani urbà, amb algunes obres memorables. Es proposa un repte molt alt, fent un gir de 90 graus cap a una direcció comercialment perillosa, i Astiberri confia plenament en ell, com demostra l'esplèndida edició en tapa dura i sobrecoberta que serveix de continent al còmic. El resultat és de treure's el capell, i més tenint la certesa que Solís, suposant que Buñuel en el laberinto de las tortugas té l'èxit que es mereix, no serà autocomplaent, explotant fins a l'esgotament aquesta fórmula. Perquè ell també és una persona així com tocam ser: inconformista.

Publicat al dBalears dia 4 d'abril de 2009