18 de gen. 2009

La conjetura de Poincaré

La solitud és un concepte ben curiós. Tots, en alguna ocasió, preferim estar sols. No em referesc a allò de "més val sol que mal acompanyat". Podem tenir ocasió d'estar ben acompanyats però no venir-nos de gust. És natural voler disposar de moments realment nostres per passejar, llegir o no fer res en concret, sense que ens hagi de pujar la desagradable sensació de remordiment de consciència. Però no hem d'oblidar que som éssers socials, que necessitam relacionar-nos amb la gent, tot i que sovint aquesta acció no sigui tan enriquidora com voldríem. Però la necessitat contínua d'estar sol és anòmala i ens converteix primer en solitaris i, si es cronifica, en asocials.

Hi ha oficis que es presten a convertir en solitari a qui els exerceix. Si n'hem de pensar un que sigui exemplar, tot d'una ens ve a la ment el de farer, una feina certament peculiar, que requereix persones solitàries a prova de bomba, amb una capacitat de resistència mental de concurs. No és només passar llarguíssimes temporades aïllat, sinó haver de fer-ho en un entorn difícil on no falta detall: l'altura, el fred, la humitat, el vent, les ones. No és estrany que el farer hagi estat tipificat com una persona susceptible de tenir o donar problemes derivats d'algun problema mental.
En l'àmbit de la ficció podem posar com exemple l'àlbum La conjetura de Poincaré, amb guió de Raule i dibuix de Josep Maria Martín Saurí, dos autors de generacions molt distants que han aconseguit fusionar les seves respectives formes d'entendre el còmic en una obra excel·lent per tota una sèrie de motius bons d'entendre.

La portada ja ens introdueix en una ambientació molt concreta i suggestiva: és de vespre i fa una maleïda tempesta que ataca amb duresa el penyal d'impossible geografia on s'hi arrufa el far, tot just insinuat amb una taca més clara. Una portada que ens submergeix en una història que mescla diversos gèneres, des d'intriga a terror, evitant conscientment tot allò que pogués despistar, com un possible romanç entre els protagonistes masculí i femení.

Des del primer moment que els protagonistes més joves arriben en helicòpter a la cima del penyal, ja veiem que no serà un apacible relleu de farer. L'home que es retira està clarament tocat i no saps per on et sortirà, i l'incident que els aïlla a tots er força serveix per tancar la llosa que converteix l'explanada del far en una presó. Com no podia ser d'altra manera, la intriga deriva en curiositat dels tres protagonistes, no per trobar la forma d'escapar, sinó per descobrir qui o què s'amaga en la cova aguaitant, on és evident que hi viu qualque organisme ostil que fa les funcions d'antagonista.

Raule dissenya una estructura argumental plena de matisos que demostren que el seu potencial creatiu ja és una grata realitat. De tot, destaca l'ambient claustrofòbic, tan mèrit seu com del dibuixant. Els personatges queden aclaparat per l'entorn, sense més possibilitat que encarar-s'hi. Això és molt bo de dir però trobar la forma justa de fer-ho és una feina prou difícil com per no estar a l'abast de tothom. Sense que es pugui parlar de l'originalitat com un dels grans valors de l'obra, és la forma en què està contat, amb la paraula i la imatge, que fan que aquesta sigui una obra gairebé rodona.

Respecte al nom de l'àlbum, en les dues primeres pàgines ja sabem el seu per què però aquí Raule juga amb nosaltres i vol que pensem que es tracta d'un caprici pedant sense gaire importància en la trama. Haurem d'esperar al final, just abans de l'epíleg, per veure realment quina és la utilitat del teorema de Poincaré, convertint-se en la peça clau.

El dibuix de Saurí en un primer moment xoca per el seu aparent ancoratge en el passat, en una forma de dibuixar pretèrita d'un autor que té vocació de reciclatge artístic. El resultat és un grafisme brut, en gran part confús degut a l'ús de brotxa que casa molt bé amb la història. Per sort, els lectors de còmics tenim pocs prejudicis que ens impedeixin gaudir d'una obra que té un guió o, sobretot, un dibuix que ens xoca. Així ha estat com he descobert aquest dibuixant. I ha estat un descobriment plaent.

Publicat al dBalears dia 17 de gener de 2009