Entrevista a Carlos Giménez

Fa 67 anys va néixer Carlos Giménez, un nin de la postguerra més desafavorida destinat a convertir-se en una de les grans figures del còmic espanyol i mundial, amb una infantesa difícil en diversos internats d'Auxilio Social, fet que el va marcar profundament. No és casualitat que la seva obra més coneguda sigui precisament Paracuellos, una sèrie de sis àlbums autobiogràfica que esdevenen un dels documents més fiables sobre aquesta tenebrosa institució franquista. Una vegada ençatat el camí, segueixen Barrio, que retrata el Madrid de finals dels quaranta i principis dels cinquanta; Los profesionales, que descriu la seva vivència a Barcelona durant els anys seixanta, quan feia feina per Josep Toutain a l'agència Selecciones ilustradas; Rambla arriba, Rambla abajo, un homenatge a una època, una ciutat i un passeig; i finalment España Una, Grande y Libre, un descarnat crit d'atenció, molt crític, a la Transició, realitzat durant la mateixa.

Giménez és un gran conversador a qui el pas dels anys l'ha fet veure les coses de més enfora però sense minvar la intensitat de la passió amb la que parla dels temes que el preocupen. Temes humans, de justícia, de dignitat, o de la falta d'ambdós valors. Fa unes setmanes va venir a Palma i vaig poder passar una estona amb ell. Conversàrem, principalment, de la seva darrera obra: una tetralogia d'àlbums dedicada a la guerra civil.

Quin ha estat el procés de gestació de 36-39. Malos tiempos?

Poc després de la mort de Franco vaig plantejar-me seriosament fer un treball sobre la Guerra. Generalment vaig recopilant tota classe d'informació sobre els temes que poden ser susceptibles de convertir-se en un còmic meu i vaig arxivant aquesta informació en carpetes. En aquells moments a la carpeta de la Guerra hi havia suficient material per posar-m'hi, així que vaig fer un guió per a un sol àlbum. En aquells moments vaig creure necessari fer una història èpica i em va sortir un guió molt llarg, ple de batalles. Quan vaig tenir dibuixades dues o tres pàgines ho vaig arraconar, i així ha estat durant trenta anys. Amb tot aquest temps la carpeta ha tornat gruixada, sobretot amb testimonis de gent que va sofrir la guerra a la resistència de Madrid. Fa pocs anys vaig escriure un guió nou per a quatre àlbums

Quin és l'objectiu d'aquesta tetralogia?

Creia necessari fer-la perquè gran part de la meva obra gira al voltant de les conseqüències de la Guerra. A més, la seva aparició ha coincidit en un moment que torna a ser tema de primer ordre. Em fa molta ràbia que el missatge predominant sigui "ambdós bàndols cometeren atrocitats", oblidant que uns provocaren la guerra i els altres defensaven l'ordre legal establert de forma democràtica. Qui comença una guerra és un fill de la gran puta, i els qui començaren la nostra, els seus successors directes, segueixen essent colpistes.

Amb 36-39 pretenc ser objectiu, però no neutral. No és el mateix i en aquest tema no puc ser neutral de cap manera.

40 anys de franquisme i 33 anys d'ensopiment no han pogut amagar la diferent forma de tractar la repressió dels dos bàndols.

Exacte. Mentre la II República es va haver d'enfrontar als colpistes, va intentar mantenir una situació d'ordre en la mesura de les seves possibilitats, que varen ser poques. Efectivament en zona republicana es cometeren assassinats de forma indiscriminada però el govern va intentar frenar-ho per mitjans legals. A la zona sublevada la cosa va anar ben diferent: hi va haver una repressió brutal permesa i en molts de casos estimulada pels caporals. A més, una vegada vençuda la República la repressió va continuar al manco deu o quinze anys més amb molta intensitat i crueltat.

Tornant al còmic, el teu estil, consolidat fa molts d'anys, empra la caricatura però en aquest cas de cap manera per fer humor.

La caricatura no té per què ser humorística. Les històries d'aquest còmic són molt dures perquè els protagonistes són gent sense pretensions polítiques que es veuen enmig d'una ciutat assetjada. La caricatura em permet donar l'expressivitat que m'interessa. Hi ha notes d'humor, però no és una obra d'humor.

Ja han aparegut tres dels quatre àlbums prevists. Quan podrem gaudir del darrer?

Ja el tenc completament realitzat. De fet, està empaquetat i tot per enviar-lo a l'editor. Supòs que apareixerà pel Saló (a finals de maig) però no en tenc ni idea.

Sigui com sigui hauràs tret quatre àlbums amb contingut nou en dos anys. Com és possible fer-ho amb aquesta qualitat?

Treballant molt. Tenc la sort de tenir un ofici que m'apassiona i el que més m'agrada d'aquest món és treballar. L'enfocament que he donat a les històries és humà, no èpic. Segurament no és tan entretingut de dibuixar però permet fer-ho a molt bon ritme.

Com és un dia de treball per a Carlos Giménez?

Després de berenar em pos davant la taula de dibuix fins devers les 14.00 hores. Aprofit el matí per fer aquella feina que requereix major concentració. Després de dinar faig una dormideta perquè m'agrada vetlar i l'horabaixa procur fer aquelles tasques més suaus, com per exemple documentar-me. M'encanten els dies que no tenc altres activitats programades perquè em permeten avançar molt el treball. Els dies que comences a tenir una entrevista aquí o unes noces allà me molesten perquè rompen el ritme.

El protagonista masculí és Marcelino, un home no especialment ficat en política.

Per recrear les vivències de la família protagonista, a la que pertany Marcelino, em vaig basar en el testimoni d'un molt bon amic meu, que per aquells llavors era un infant. Marcelino és l'arquetip de sofridor de la guerra. No té res a veure amb les causes i, tot i que és roig, no participa activament en el conflicte. A 36-39 el veiem intentar sobreviure d'una forma anònima, gens heroica però tampoc covarda. La seva dona és una autèntica heroïna. És la que manté l'esperança i troba la forma de donar de menjar a la seva família i de fer que la moral no es ressenti. Ella és l'autèntica ànima de la família.

De totes les històries que hem pogut llegir als 3 àlbums ja apareguts, m'agradaria que parlassis de "Sito". Perquè un moix desperta els sentiments que no desperta una persona?

El cas de "Sito" és ben curiós. És una història que em va contar el meu gran amic Josep Maria Beà i és ben senzilla: una gent es va menjar un moix perquè passava fam. A Madrid, amb poc temps varen desaparèixer tots els animals perquè la gent se'ls va menjar, i m'estic referint a ases, cans, rates i moixos. Si "Sito" és una història molt emocionant no és ben bé pel tema, sinó per com està contat. L'anècdota del moix està contextualitzada en un moment i en una situació concreta. L'animal té nom i història, i el fet de relacionar-lo emocionalment amb un infant ha ajudat a fer-la especial, però la idea no era que destacàs. És ben curiós que un animal doni tant que parlar.

Dues cites d'Emilio Mola, governador militar de Pamplona l'any 1936 i un dels pilars del cop d'estat que va degenerar en guerra. La primera és de dia 25 de maig de 1936, gairebé dos mesos abans del cop: "Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo". La segona és de dia 19 de juliol del mateix any: "Hay que sembrar el terror [...]. Hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros". Què signifiquen per a tu aquestes paraules?

En el bàndol rebel hi va haver una clara voluntat de dur la repressió fins a les darreres conseqüències. Va ser dirigida des de dalt i, després de dia 1 d'abril de 1939, va continuar amb la pantomima dels judicis sumaríssims. Avui dia hi ha gent i, el que és pitjor, polítics que no condemnen ni el cop, ni la guerra, ni el franquisme. Aquesta gent no es pot dir demòcrata, aquesta gent és colpista.

Els esdeveniments de la història d'Espanya del segle XX et provoquen malestar. A obres com España Una, Grande y Libre hi podem trobar el Carlos més desfermat. A la que ens ocupa es nota que fas un exercici d'autocontrol, no?

Entre una obra i l'altra han passat 30 anys. Els sentiments que tenc vers a ells són els mateixos, però el meu còmic sobre la Guerra havia de ser objectiu per transmetre tot el que volia, sobretot que no va ser el mateix la forma de fer la guerra dels sublevats que dels defensors de la legitimitat democràtica.

Constantment et refereixes a la guerra civil com la Guerra. Per què?

Perquè és la nostra guerra. L'única que ens va afectar i que va ajudar a consolidar dues maneres antagòniques d'entendre la política, la vida, la societat... Especificar dient que era civil em pareix innecessari.

Per què no ha acabat?

La Guerra? Perquè els vençuts per Franco, amb l'ajuda de Hitler i Mussolini, no hem tengut l'oportunitat de cicatritzar les seves ferides. La Transició va deixar intacta la injustícia comesa durant dècades contra una gent que, defensant la legalitat i la democràcia, varen ser processats com a traïdors i rebels. Dues dècades i mitja després d'acabar la Transició encasa segueix igual, i l'actuació esperpèntica de Garzón no ajuda gens. No acabarà fins que es torni la dignitat a qui va patir i morir defensant la democràcia.

Publicada una versió reduïda al dBalears dia 3 de gener de 2008