Caboto

Durant la gran part del segle XX el nacionalisme espanyolista ha tengut carta blanca per projectar sobre la societat una versió particular de la història. Ja sabem que la interpretació de la història és sempre subjectiva, però durant dècades una sola versió ha esdevingut dogma amb la finalitat última d'alliçonar el poble a partir d'un grapat d'esdeveniments tergiversats que no s'han pogut qüestionar. Aquest esplet de bajanades ha quedat incrustat en la gran massa com una veritat absoluta. La història oficial d'Espanya s'ha omplit de reis catòlics, conqueridors, missioners, salvapàtries i altres herbes que, ens conten, varen sacrificar els seus millors anys per preservar els valors occidentals, representats en l'Espanya que tots massa coneixem: una Espanya monolítica, ben assentada en el més desolador desert cultural. Tota aquesta visió, tan ben representada amb l'eslògan «Una, Grande y Libre», ha sobreviscut a l'estertor franquista i a la sacrosanta Transició, arribant fins els nostres dies amb una salut envejable i amb perspectives de lluitar aferrissadament contra qualsevol dissidència.

De tots els episodis històrics que formen el catàleg espanyolista es pot destacar el format per la conquesta d'Amèrica, una brutal tasca de genocidi físic i cultural que s'ha volgut vestir de procés civilitzador dels pobres indis profans. Tanta exploració, tanta conquesta, tanta fundació de ciutats i virregnats només tenia un únic objectiu: robar tot el que es pogués alhora que s'imposava la cultura dels conquistadors aprofitant la feblesa tecnològica dels amerindis. Per sort cada vegada està més lluny el V centenari d'aquest trist esdeveniment i per a la celebració del 555è aniversari encara falten 38 anys.

Si se cerquen altres visions d'aquest procés de substitució s'han d'obviar els canals tradicionals d'informació. El còmic, marginal i marginat, té algunes obres que ens conviden a reflexionar sobre l'absurditat de les guerres, que són qualsevol cosa tret d'esdeveniments lloables i gloriosos. Fa un temps Glénat va editar un àlbum del guionista Jorge Zentner i el dibuixant Lorenzo Mattotti titulat Caboto. En la portada apareix un conquistador acribillat amb llances ameríndies i, al fons, es veuen dues caravel·les que s'allunyen. A l'interior hi trobam un Zentner un poc hermètic i irregular que recrea alguns passatges de la vida de Sebastian Caboto, un cartògraf aventurer que va viatjar a Sudamèrica al segle XVI, quan els castellans encara no s'havien imposat del tot. El guió té moltes llacunes que volen representar la incertesa de la biografia d'en Caboto, com si fossin flaixos que ens arriben sense un principi ni un final definit. Per això, en comptes d'una història convencional, Caboto és un recull de moments dispersos units per un denominador comú: el cartògraf genovès.

Quant al dibuix, en Lorenzo Mattotti ens ofereix una bona dosi del seu talent amb unes vinyetes acabades en tons pastel. La seva condició d'il·lustrador no repercuteix negativament en la lectura de l'àlbum perquè el guió fa que sigui necessari un replantejament de la narrativa convencional. Els globus no tenen delta, per la qual cosa el diàleg esdevé un cert tipus de veu en off, com si es tractàs d'una veu del passat que ens ve a la ment quan contemplam les vinyetes. Les figures són rotundes i magnífiques, com d'una transcendència que xoca amb el caràcter efímer de la vida dels conqueridors i dels amerindis en disputa, fins que, segles després, els pocs que queden dels darrers s'aferren a la cultura imposada amb una espècie de síndrome d'Estocolm.

Caboto no té una moralina clara però és una crítica a la mitificació d'un episodi històric miserable. El passat, tan ple de sang i d'odi, no s'ha d'ignorar ni oblidar, però tampoc no se n'ha d'exaltar d'una forma tan cínica. En qualsevol cas ens ha de servir per comprendre el present i, el que és més important, evitar que ens prenguin el pèl.

Publicat al dBalears dia 24 de gener de 2009