No te ovides de recordar

Amb els anys anam acumulant records de tot tipus. Alguns d'ells corresponen a esdeveniments clau i en el moment que està succeint, tenim la certesa que quedarà gravat a foc; la primera besada, el dia que apostatares o el dia que varen néixer els teus fills en poden ser exemples. Però molts d'altres són trivials i se'ns queden enganxats a les parets del laberint de la memòria, en aquell sector que roman inaccessible. Aquests records són de molt diversa naturalesa, i els que procedeixen de la infantesa són bàsicament olors i sensacions que, curiosament, rebroten de forma agradablement inesperada quan tens fills. L'adolescència es fixa al record amb la música i les amistats per a tota la vida que duraren poc més d'un any. Aquelles relacions humanes que començaren a l'època de l'acne i que perviuen fins els nostres dies ens permeten exercitar el bon humor amb una sessió de conversa nostàlgica de tant en tant. Pobre d'aquell que tengui la mala sort d'estar a taula amb gent que té moltes experiències en comú; és semblant al que li passa a aquell que no és professor i seu amb professors. Les batalletes, en si mateixes, no tenen interès, perquè tothom en té per regalar. El que les converteix en tresors exportables és la forma de contar-les. En aquest cas, la forma és més important que el contingut ja que només així poden interessar, i s'ha de dir que també és molt important el context i l'oportunitat de l'anècdota. Per desgràcia, sobren els paios que creuen que les seves misèries completament convencionals són interessants per elles mateixes.

En el còmic hi ha un corrent que explora la via dels petits records. El seu èxit radica en la capacitat de l'autor per connectar les seves vivències amb les del lector, aprofitant que són llocs comuns. Peter Kuper, a qui ja coneixem per una adaptació de La metamorfosi que va fer fa uns anys, ens sorprèn amb No te olvides de recordar, una novel·la gràfica exemplar en això de contar batalletes. Amb poc més de 230 pàgines, Kuper recorre la seva vida des de la infantesa fins l'actualitat, deixant de banda els grans esdeveniments vitals (a excepció del naixement de la seva filla) per centrar-se en una selecció d'anècdotes de la seva vida aparentment inconnexes. El fil conductor és ell mateix, com a presentador de la recopilació de fragments pretèrits que es van intercalant amb les vivències i cabòries actuals. Com sol passar en aquest tipus d'obra, l'autor és un exhibicionista, tot i que en aquest cas gairebé no arriba a fer que sentim vergonya per ell. És el centre de totes les històries que teixeixen aquest còmic, en un esquema de disseny complex i aparentment caòtic, ben segur que per emular la forma en què emergeixen els petits records.

Amb aquesta obra, Kuper es retrata com un home que no ha acabat de madurar, a mig camí entre l'egoïsme masculí atàvic i la paritat desitjable. Insistesc però en destacar que Kuper no sobrepassa la línia del patetisme, tot i que la frega en alguna ocasió, no artísticament sinó humana.

El dibuix és molt simple, realitzat en un blanc i negre amb presència de grisos quan es tracta del present, i en un sèpia xilogràfic quan viatjam al seu passat o a historietes que va realitzar en un moment donat i que aporten una quantitat important de pàgines al producte final. Quant al guió, ja he comentat que és d'estructura complexa però el resultat és d'una claredat admirable, donant-nos a entendre que és un autor i no un simple dibuixant que també vol fer els seus guions. De la fusió del guió i el dibuix m'han agradat aquells passatges on el protagonista, de jove, experimenta amb les drogues, sense responsabilitat ni, per sort, resultat satisfactori. També és molt interessant la forma que té de passar d'ara a abans, sense seguir necessàriament la cronologia exacta de la seva vida, botant aquí i allà, i no sempre seguint el mateix sistema.

Publicat al dBalears dia 13 de desembre de 2008