Estigmas

El catolicisme sempre ha tengut un caire emotiu, irracional, amb una bona col·lecció de misteris que, en mans de propagandistes recercats -sovint retorçats-, ha fet créixer la bibliografia universal amb divagacions més o manco documentades sobre la immaculada concepció de Maria, les tres persones en una, la condemnació del comunista o allò de benaventurats els pobres perquè d'ells és el regne del cel. També han fet ús i abús de les relíquies: com més important és un sant o una santa, més probalititats ha tengut de ser pulcrament trossejat i convertit en relíquies que s'han regalat, comerciat, robat i profanat (santa Teresa de Jesús va ser esmicolada durant més de dos segles, la seva tomba va ser profanada en una ocasió, quan una monja de la seva congregació, presa d'un atac fetitxista, li va treure el cor i el se'n va dur a la seva cel·la, on va ser trobada per la resta de la comunitat en un estat de catarsi; i en Franco no anava enlloc sense el braç dret de la santa avilesa); quan no han estat directament inventades (a la catedral de Mallorca s'hi custodien -i no és broma- un tros de carbó de l'infern, un del purgatori, un tros de vestit de Maria tacat de la seva llet i una ploma d'un arcàngel). I a més els han crescut els nanets: aparicions en llogarets remots i a sempre a persones poc versades, amb imatges de les tres o quatre divinitats principals plorant sang, o vessant el líquid preciós de qualsevol altra part del cos; també és notable la utilització d'alguns passatges bíblics amb finalitats poc religioses: els set pecats capitals, la fi del món de l'apocal·lipsi de sant Joan, el mite de Babel, el de Sodoma i Gomorra, l'arca de l'aliança, els aquelarres i la passió pels estigmes de Jesús.

Les mítiques cinc ferides de Jesús mort han fet furor. A tall d'exemple, i ja que avui ens hem posat anecdòtics, hem de recordar que n'Isabel II, borbona ella, es va envoltar d'una fauna que seria l'enveja d'espabilats com en Rapel o en Paco Porras, de la qual destacava una tal sor Patrocinio, una monja trabucada que es va fer famosa per tenir el cos estigmatitzat. I tot això ho hem ventilat per recomanar la lectura del primer tebeo que va aparèixer a Espanya de Lorenzo Mattotti. No pot tenir un nom més explícit: Estigmas. Conta la història d'un desafortunat pobre home que té la desgràcia de veure com li apareix inexplicablement una ferida incicatritzable a cada mà. Aquest fet, que mai no s'arriba a aclarir, fa que la seva vida es transformi en un infern fins que troba el seu lloc en un circ, envoltat per freaks. Tanmateix, però, aquesta situació no enredarà molt a complicar-se fins a la ruptura.

Els autors, el romà Claudio Piersanti i el milanès Lorenzo Mattoti, fan aquí un monument a la tendresa i al sofriment que li produeix a l'ésser humà tenir cor i sentiments, sobretot quan el seu físic el fa ser diferent de la massa. I si el guió és magistral, amb un final obert (no diré a què), el dibuix de Mattoti és de treure's el capell, amb milions de ratlles sense que ni hagi cap de recta, que pareixen agitades per la turbulència del guió fins que s'uneixen, fugaçment, formant les figures, paisatges i objectes que poblen aquesta història.

Ja fa uns anys que Inrevés va treure aquesta obra mestra, molt abans de convertir-se en una editorial dedicada únicament a l'explotació d'un sol còmic. Una llàstima perquè fa set anys, quan va començar la seva producció, va treure meravelles que, amb el pas dels anys, no han fet més que guanyar pes. De tots ells, el millor és Estigmas, de Mattotti. Un autor que no treu llibre que no sigui una meravella sensorial. En aquest cas, el tenir com a base el guió d'un guionista excepcional fa que Mattotti es pugui centrar en la creació purament visual, fent que les seves imatges siguin el motor de la narració.

Publicat al Diari de Balears dia 5 de juliol de 2008