6 d’abr. 2008

Mis problemas con las mujeres

El que pareixia impossible és ja una realitat. Tornen els anys vuitanta. Aquella dècada injuriada, ni tan pintoresca com l'anterior, ni tan greu com la posterior, que es quedava a mig camí en tot, amb uns dolents clarament identificats, els russos, que tenien un mínim de credibilitat com a dolents. La darrera dècada ingènua, com ho demostra la tecnologia de consum del moment, la moda i els temes de conversa. Els jocs de taula començaren a deixar de ser depriments, amb títols imprescindibles com Cruzada Estelar, Heroquest, Sinaí o la primera edició de Machiavelli. Vivíem sense Internet ni telefonia mòbil, sense que encara pugui entendre com ho podíem fer.

En còmic, els vuitanta mai no han deixat d'estar en primera plana. El ressò d'obres cabdals d'aquella dècada ha resplandit els darrers vint anys. Just per donar a llum el Ciutadà Kane i el Quijote junts del còmic, Watchmen, aquella dècada mereix un gran respecte que, amb els anys, la gent de la darrera generació analògica, veiem convertit en nostàlgia. La distància temporal i la gran qualitat dels còmics d'aquells anys han fet que en els darrers vuit o nou anys hi hagi hagut un autèntic boom de les reedicions dels títols més emblemàtics en formats perdurables i sovint hiperbòlics. Fantàstic, mentre no eclipsin les magnífiques novetats amb qui han de compartir cartellera.

La Cúpula és una de les editorials més interessants de l'actualitat. Una vegada practicada l'eutanàsia a El Víbora, fa uns anys, s'han dedicat a ampliar la seva oferta i a fer unes edicions cada vegada més bones, sense que repercuteixi escandalosament en el preu. També té una preocupació per mantenir en catàleg els seus clàssics, potenciant les col·leccions d'autors i fent les reedicions que siguin necessàries dels seus títols per tenir-los sempre disponibles. És el cas de Max, de König i del gran Robert Crumb.

Aquest autor és un dels puntals de l'anomenat moviment underground que és reconegut i respectat fins i tot fora del cercle del novè art. Un fet curiós ja que una lectura superficial de la seva obra condueix necessàriament a pensar que és un home que no deixa fora cap valor dels considerats negatius per la societat occidental contemporània, destacant el seu masclisme i el seu egoïsme infinit. Crumb és efectivament un dels autors més narcisistes del medi i el màxim exponent del còmic autobiogràfic en la seva vessant de mirar-se la guixa. Ell sol ser el protagonista de les seves històries i es passeja per elles fent gala dels atributs del seu caràcter. Això ho ha fet i ho fa molta gent... per què Crumb és excels? Perquè va ser un pioner en la desinibició sexual dels anys seixanta, un contestatari que va obrir camí a un tipus de còmic americà que escapàs de l'opressió del Comics Code, un codi d'autocensura que es va imposar la indústria després de la cacera de bruixes una dècada abans i que era molt més estricte en les qüestions sexuals que en les de violència. Crumb irromp en el còmic amb molta força, convertint-se en una estrella underground amb una fama equivalent a la d'un cantant d'èxit. Publicant històries on apareix clarament com un home que s'aprofita de la seva fama per anar-se'n al llit amb tota dona que es posi a tir, fa que augmentin les seves possibilitats d'elecció perquè sempre apareixen dones entusiasmades amb el seu art.

Mis problemas con las mujeres és un recopilatori centrat en algunes de les històries que il·lustren les seves fantasies sexuals. Històries curtes que giren al voltant dels instints més egoïstes i primaris masculins, condimentats amb l'estupidesa femenina que veu com un indicatiu de la justícia que suposa el seu aprofitament. Gairebé totes les històries que conté són dels anys vuitanta, tot i que Crumb segueix essent fidel al seu estil gràfic, amb unes dones voluptuoses que van fora corda i uns homes miserables i arrufats que no pensen en altra cosa que satisfer els seus desitjos. Amb la perspectiva dels anys, aquestes històries no han perdut la seva força sinó que n'han guanyat perquè la societat ha anat cap a un descafeïnament políticament correcte i els seus dibuixos i les seves històries són unes bufetades a aquesta correcció insípida. Rellegir Crumb és desmuntar el tòpic. Pentura els anys vuitanta no eren tan ingenus com això.

1 comentari:

Joan M. Mas ha dit...

Deixant de banda les barbaritats i porcades que sempre ha prodigat Crumb, és un dibuixant finíssim, un mestre absolut del plomí i la tinta.