La tempestad

Darrerament comença a ser habitual trobar una versió actualitzada dels vells àlbums que caracteritzaven el còmic europeu. Aquesta segona generació, que anomenaré àlbum 2.0, té un nombre de pàgines elevat, com a mínim el doble del tradicional, i unes dimensions més petites, més o manco la meitat del tradicional. La tapa segueix essent dura i això fa que sigui un objecte molt agradable al pes i al tacte, alhora que el fa més manejadís.

Un exemple és La tempestad, de Santiago García i Javier Peinado, que acaba de treure Astiberri. Un format del futur que conté una història amb un aire retrofuturista que ens remet a algunes de les fites més importants del còmic europeu del passat segle. Un guió inspirat en una de les obres més obscures de Shakespeare, La tempesta, que permet García a donar volada a la seva imaginació i al seu coneixement de la cultura popular del segle XX, optant per una ciència ficció que en un primer moment pot parèixer més frívola del que realment és. Amb un bon ritme i una tensió creixent, sense explicar-nos més coses de les necessàries, optant per la suggestió d'un univers coherent, que existeix més enllà del nostre enteniment, i que per això no s'ha d'explicar. Però el tema no és la ciència ficció sinó l'ambició humana que condueix a la perdició, fins i tot de qui no ambiciona.
El dibuix ens recorda les antigues històries de Blake & Mortimer, el Max dels 80 (el millor Max) i a la tasca de gent actual com Frederik Peeters. Peinado sap conjugar totes aquestes influències-homenatges per crear un estil propi que s'adapta molt bé al text de García, i que aconsegueix donar vida a un dels personatges més inquietants que he llegit mai, la criatura que respon al nom d'Ayu, capaç de despertar terrors ancestrals, no per la seva malícia sinó per la seva amoralitat.