36-39. Malos tiempos

Trenta i pocs anys després de la mort de Franco a La Paz (mort natural, tot i que li desconnectaren la màquina de respiració artificial per fer coincidir la seva defunció amb l'aniversari de la de José Antonio Primo de Rivera) estam vivint les conseqüències de la Transició, un esdeveniment singular que va permetre transformar la dictadura en una democràcia limitada des de l'interior de la dictadura. Una època obscura, plena de joc brut, de la que no sabem res. La Transició marca un punt d'inflexió a partir del qual se'ns indica amb totes les lletres ben clares quins temes polítics són opinables i quins no ho són. Els vencedors de la Guerra Civil i els seus successors o bé es convertiren en els sants no-màrtirs del procés (per exemple un Fraga, un Suárez o un Borbó), o bé mantingueren intacte el seu poder econòmic. Per a ells poca cosa va canviar, i s'han pogut anar retirant amb tots els honors formals o encara es mantenen enganxats a la cadira vellutada veient incrementant la seva reputació (o al manco això se'ns vol fer creure) a força de fer ostentació de formes pròpies de la mala educació. Qui certament hi ha sortit perdent és l'Església Catòlica. De controlar la societat per tots els canals analògics possibles, sempre en perfecta simbiosi amb la dreta espanyola (que no és equivalent a dreta europea), ha passat a ser la fotuda, sofrint mil horrors veient com la societat canvia cap a unes formes plurals i democràtiques. Que aquesta multinacional convoqui manifestacions, que surti al carrer a protestar contra els rojos que estan al poder, és indicatiu de l'escassa força que té per fer valer la seva ridícula veritat absoluta, com també ho és que es preocupin més per la quantitat i pel sentit polític que per la qualitat de les beatificacions. I en comptes de prendre el pols a la societat i maquillar-se per parèixer més atractiva i perfumar-se per amagar la fetor, aquesta església es replega en el sector més reaccionari. A mi m'encanta que sigui així, com també m'encanta que la dreta espanyola faci el mateix.

Acaba d'aparèixer un còmic que passarà desapercebut. El primer d'una sèrie que ens retorna al Carlos Giménez més bo. Es titula 36-39. Malos tiempos i, com el seu nom ens pot fer suposar, no s'assenta en ambigüitats. La Guerra Civil va ser un conflicte molt dramàtic perquè va suposar la cronificació d'una divisió ideològica que ens arriba gairebé intacta als nostres dies. Tothom opina sobre la legitimitat dels tres bàndols (el republicà, l'insurrecte de dretes i l'insurrecte d'esquerres) i del règim que es va consolidar a partir de l'any 1939. Carlos Giménez, posant imatges a les petites i traumàtiques històries anònimes que varen patir tantes i tantes famílies, dóna la seva, que es pot resumir en el fragment de Max Aub de 1969 que Antonio Martín cita al pròleg:

Hubo una gran diferencia entre las barbaridades que [en la guerra] se cometieron de nuestro lado y las que hicieron ellos. Nosotros -dejando aparte a los que las cometieron- las reprobamos y, en los casos que pudimos, las castigamos. En cambio, ellos las hicieron conscientemente y, a lo que es peor, creyendo que hacían justicia. ¡Qué justicia ni qué narices! En esa diferencia fundamental está la base de la verdad y, precisamente porque ganaron ellos, la vida espanyola de hoy está construida en la mentira [...] En la mentira y en el crimen [...].

En aquest primer volum hi trobam moltes històries curtes amb un denominador comú: els crims que es cometeren per qüestions rastreres aprofitant la conjuntura. Els passejos, les cunetes, els mossens, les revenges... Tot el que ja coneixem però des d'un punt de vista prou objectiu com per ser llegit per gent de tota ideologia. Això sí, Carlos Giménez es roig, ho és per convicció i als seus 67 anys ho és més que mai, però amb la fredor que la perspectiva dóna. Per això hi inclou històries on els criminals són rojos, perquè així va ser.

El dibuix no ens sorprèn. Fa dècades que Giménez s'ha acantonat en el seu estil, molt expressiu, de línia contundent i tota una sèrie d'estilemes que el fan perfectament reconeixible. Un estil que va molt bé a la seva vessant d'autor polític, o d'autor cronista del poble.

Publicat al Diari de Balears dia 5 de gener de 2008.