María y yo

El còmic no és mediàtic. Acaba de sortir l'edició en català de Watchmen, una fita dins el còmic que es pot posar amb qualsevol obra literària amb garanties de sortir guanyant, i ningú se n'ha adonat. El còmic existeix en funció de les horroroses adaptacions que se'n fan. La cosa sempre va així: tothom viu tranquil, de cop i volta apareix una pel·lícula basada en el còmic X i el fet de veure-la ja dóna legitimitat per parlar del còmic, sense haver-lo llegit. Mentre, el còmic ven una mica més, però només una mica. S'ha de dir que el còmic no es pot valorar mai a través de la pel·lícula. Sempre hi sortirà perdent la darrera, esclava d'un procés empresarial poc donat als experiments. I també s'ha de dir que hi ha molts de còmics, autors, sèries i personatges que existeixen més enllà del seu debut al cel·luloide. La gran majoria d'ells mai no hi apareixeran perquè no es veu la forma de transformar-los en doblers a través dels efectes especials. Des del primer dia, aquesta columna ha pretès divulgar el còmic entre els no lectors de còmic, sempre a partir de les meves lectures i fugint en la mesura possible de la verborrea específica que pot caracteritzar la crítica en un mitjà especialitzat. La intenció primordial és donar a conèixer la riquesa del novè art, les seves característiques intrínseques, la seva relació amb els altres medis de massa i, com no, recomanar un còmic a la setmana.

El d'avui mai no serà adaptat al cinema. El seu autor, Miguel Gallardo, és més conegut per la seva tasca d'il·lustrador a periòdics i revistes com La Vanguardia, Herald Tribune o New Yorker. El seu prestigi com a professional del còmic és indiscutible, amb obres com Makoki, Un llarg silenci o Roberto España y Manolín en defensa de la democracia, essent aquesta darrera la meva preferida de la seva carrera. Aquest prestigi i la seva inquietud per continuar explorant les possibilitats del còmic com a mitjà d'expressió, que no d'entreteniment, l'ha dut a fer María y yo, editat recentment per Astiberri. Un còmic atípic amb dos protagonistes absoluts: Miguel i María, pare i filla. La història és ben senzilla de plantejar: el dibuixant i la seva filla passen uns dies a un hotel canari. Quina és la gràcia d'això? Que la filla de Gallardo és una adolescent autista. L'autor ens retrata la seva filla i la relació que té amb ella de forma molt humana. La capacitat d'observació del dibuixant barceloní fa que pugui transmetre'ns la visió que la jove té del seu voltant a través de les pàgines de còmic, esbossades més que dibuixades, amb un traç espontani, a mig camí entre nostàlgic i infantil.
La ment humana, i molt especialment les seves anomalies, generen un respecte que sovint es tradueix en por al desconegut. Què hi té un autista dins el cap? Quina pauta de comportament té, si és que en té? És vera això de la bombolla que l'aïlla? És o pot arribar a ser afectuós? I autònom? Viuen Moltes vegades contestam aquestes preguntes amb els tòpics que circulen. La lectura d'aquesta obra ens permet veure com és la vida d'una autista i tirar a terra tots els tòpics sobre la malaltia.

Gallardo no amaga les seves limitacions com a dibuixant. Ell es mou molt bé en el dibuix humorístic molt estilitzat, amb personatges de caps grossos i cames petites. Els avantatges expressius de la caricatura són evidents, i aquí es posen al servei d'un tema delicat: parlar obertament de la seva filla discapacitada. La delicadesa amb que es tracta el tema i, sobretot, la relació entre pare i filla, són el millor d'una obra que, per ser còmic, tendrà una difusió objectivament minúscula.

Publicat originalment al Diari de Balears de dia 22 de desembre de 2007.