La hija

La consolidació de la globalització ha suposat una homogeneïtzació cultural que no entén de diversitat. La globalització implica simplificació, i aquesta simplificació sempre es fa en detriment de les cultures més febles. Parlar de mitologia, ara per ara, és parlar de la grecoromana entre els erudits i de la nòrdica entre la gran massa de gent (que no sap que està parlant de la nòrdica). El visionari Tolkien va obrir un camí que els seus successors i explotadors han convertit en l'única autopista possible per a la fantasia. Tothom té una idea ben clara de com se suposa que ha de ser un elf, un nan, un orc, un uruk-hai, un hòbbit. Perfecte, sempre i quan això no ens impedeixi conèixer, respectar i gaudir de la diversitat cultural. De la llunyana i molt especialment de la propera.

Euskadi (la que comprèn les tres províncies espanyoles, les franceses i Navarra) és una nació que ens pareix molt peculiar. Els romans no hi pogueren entrar, tenen una llengua atàvica i pubila i practiquen uns esports desconcertants. Com a devoradors de tòpics, hem assimilat perfectament les franquícies de pintxos. Així mateix, desconeixem aquella gent i els seus costums. En una societat orgullosa de les seves arrels, conèixer la seva mitologia popular ens ajuda a entendre el seu caràcter. La basca és una mitologia molt rica, que entronca amb l'europea, compartint éssers i situacions, però amb unes particularitats remarcades pels noms propis. Jean Sauré, un dels editors espanyols més atrevits de l'actualitat, edita la sèrie Númenes, que recentment ha vist sortir el seu segon número. Els autors ens proposen un viatge a la mitologia basca sense caure en un localisme de difícil exportació. Contràriament, Númenes és una saga que pot llegir qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat per la cultura popular europea. el segon àlbum, titulat La hija, és una metàfora de la doble relació que té el passat amb nosaltres. Per una banda ens dóna un marc de referència, un puntal on assegurar el nostre present, però per altra banda es pot convertir en un llast que ens impedeixi evolucionar. Acceptar el passat i superar-lo és indispensable per seguir endavant.

El guió, sense ser complicat, ens fa fixar molt en els detalls pel desconeixement que tenim els profans de la llengua i el panteó fantàstic basc. Les anotacions a peu de pàgina són molt útils per entendre els matisos i els jocs de paraules de la llengua original que en la traducció perden tota la gràcia.

El dibuix és un magnífic treball de recreació de l'aire fantàstic de les històries de foganya. El dibuixant fuig de l'estètica fantàstica imperant i ens demostra que és possible la varietat. El paisatge és un dels protagonistes més rellevants. En una història feta a partir d'éssers imaginaris que viuen en un passat idealitzat els llocs on transcorren les seves peripècies tenen una importància cabdal. Ens ajuden a entrar dins el món imaginari que se'ns proposa i donen credibilitat al que se'ns conta. Tant si estam en aquell camp ple de formacions rocoses eternament punxegudes com si acompanyam els personatges pel bosc espès, la lectura de La hija ens fa somiar i sentir una nostàlgia del nostre propi passat idíl·lic: la infantesa. Una època meravellosa en la que encara no havíem après a empresonar la nostra imaginació. Això no vol dir en absolut que aquest sigui un còmic per a infants, al manco per als infants d'avui dia. És vera que els contes populars inclouen una violència molt explícita i una sexualitat implícita. Però també és vera que els corrents educatius actuals ens obliguen a allunyar els ninets d'aquesta amalgama d'horrors. Per això es fan versions descafeïnades de Caputxeta vermella i se substitueixen digitalment les escopetes d'ET l'extraterrestre per telèfons. Els autors de La hija tornen a l'esperit originari dels contes populars, creats com a passatemps de les vetlades dels adults.