Home Sweet Home

És realment admirable que en un mercat tan petit i fragmentat com el del còmic hi tenguin cabuda totes les novetats que les editorials grosses, petites i mitjanceres hi aboquen mes a mes. És entrar en qualsevol llibreria especialitzada i fixar-se en la quantitat de còmics de tot tipus de formats i gèneres que poblen les seves estanteries i taules. Tots ells són novetats. Aquesta abundància i diversitat d'oferta se satura al voltant dels esdeveniments més rellevants: els salons de Barcelona i de Madrid. En compensació, durant l'estiu i, sobretot, l'agost, hi ha una baixada lògica perquè, al cap i a la fi, darrere hi ha empreses que volen treure un guany. Si el manga funciona meravellosament amb edicions de butxaca, en blanc i negre i econòmiques, i el còmic americà en diversitat de formats que van des de l'econòmic còmic book fins a l'hiperbòlic Absolute, el còmic europeu funciona de primera en format àlbum, tant en rústica com en cartoné, i sempre amb paper d'alta qualitat. Està clar que el còmic europeu és el més curiós des del punt de vista comercial, perquè representa com ningú la fragmentació del mercat. Per al lector, no és previsible l'aparició de títols ni la seva regularitat en cas de tractar-se d'una sèrie. La informació és escassa i dispersa. Per això moltes vegades te n'adones quan veus el producte al punt de venda.

Diábolo és una de les editorials més novelles que apunta més alt. Els seus editors, Lorenzo Pascual i Pilar Lumbreras, estan fent una tasca tan engrescadora com arriscada. Fer-se lloc a base d'una selecció de títols que, si bé encara és molt heterogènia, es caracteritza per l'equilibri entre qualitat i comercialitat. I com no podia ser d'altra manera, han sucumbit al còmic francobelga, tant en contingut com en forma.

Acab de llegir el primer àlbum de la sèrie Jazz Maynard, titulat Home Sweet Home, un títol ple d'acció i intriga que maneja elements clàssics i els remena per fer un plantejament original o, al manco, poc vist. Amb una influència cinematogràfica que s'aprecia en el guió, en la composició de les vinyetes i en la planificació de les pàgines, ens presenta un antiheroi certament enigmàtic que està enfangat en una trama complexa de violència que ja fa estona que ha començat quan llegim la primera pàgina. El protagonista és un barcelonès del Raval que torna al seu barri després d'haver passat deu anys als EUA. Es troba un bon merder, que acaba de completar amb el que du d'Amèrica. Maynard és un especialista en ficar-se en embulls que poden sortir molt cars sense que doni la sensació de cercar-los expressament. Qui camina pels marges de la legalitat es pot trobar enmig de totes les bufetades. Així és Maynard, com també és incommovible amb els efectes col·laterals dels embulls que el persegueixen, fins que afecten la seva germana Laura, que va deixar quan era una nina i que durant aquest temps s'ha convertit en una dona tan bella com fràgil.

El guió és espès en el bon sentit del terme. Ple de detalls que esquitxen una trama clàssica plantejada de forma no lineal. Hi ha acció, molta i molt diversa, però també hi ha diàleg que dóna cos a uns personatges creïbles tot i que no coneguis persones reals semblants. El dibuix és molt expressiu, poc realista en les faccions humanes, detallista en parts iguals en personatges i escenaris. L'ús de tot el catàleg de recursos que comparteix el còmic i el cinema (plans, profunditat de camp, escorços, picats i contra-picats...) és determinant a l'hora de donar un ritme accelerat a la història, sobretot en les escenes d'acció. El dibuixant té una preparació clàssica evident i n'empra d'ella el que més li convé a la història, sobretot la perspectiva. Feia estona que no llegia una obra on la perspectiva lineal sigui tan important com aquí. I sempre és un goig que així sigui si se'n fa un ús correcte. En aquest cas, la correcció dóna pas a la genialitat. Estarem atents a la continuació d'aquesta trilogia barcelonesa.