The Tower of the Elephant

Vaig aficionar-me als còmics de Conan fa molt poc temps, crec que ni deu anys. Abans no m'havia cridat especialment l'atenció perquè creia, com es deia i es diu ara, que era un personatge molt simple i primitiu, masclista i violent en termes absoluts. Per coses de l'atzar li vaig donar una segona oportunitat i em vaig enamorar d'Hibòria. Sense ànims de convèncer a ningú, he de dir que Conan i el seu món són d'una complexitat, coherència i falta de maniqueïsme que no té res a veure amb la idea general que m'afectava com a prejudici.

Vaig tenir sort que devers l'any 1998 Planeta DeAgostini va encetar la segona edició de la mítica sèrie Conan el bárbaro, una edició cronològica amb articles originals de Roy Thomas explicant el procés de creació de cada número. Però per qüestions que no tenen res a veure amb l'economia, la sèrie es va cancel·lar abans del número 100, just quan finalitza la saga de Conan i Bêlit, deixant amb el cul a l'aire la gent que, com jo, gaudíem d'aquesta obra mestra.

Per això, quan a finals de 2003 es va anunciar el llançament d'una nova sèrie del personatge per part de Dark Horse, ho vaig tenir clar: no esperaria que ningú la traduís sinó que seguiria l'americana directament. No em fiava de ningú perquè l'editorial que és el que és gràcies a Conan el va menysprear (i amb ell a nosaltres). Efectivament, Planeta DeAgostini va llançar ara fa dos anys l'edició espanyola, possibilitant el seu gaudi a la gran afició que no llegeix en anglès. Arribant al número 19, l'edició espanyola s'atura, diuen que es congela per uns mesos. Em sap greu tenir raó.

El primer número que no ha aparegut a Espanya és el 20, que conté el principi de l'adaptació de la història The Tower of the Elephant de Howard. Una història magníficament adaptada als anys setanta per Thomas i Smith, que elevaren el llistó a superar a una altura difícilment franquejable. Busiek i Nord ho han fet. Després de tants de números s'atreveixen amb una de les fites gairebé sagrades, i ho fan superant el precedent. El fet que allarguin la història en uns quants números fa que guanyi en profunditat. Busiek i Nord, amb l'ajuda del color de Stewart, creen el que per a mi és la versió gràfica definitiva d'aquesta història, captant la seva essència i encertant l'ambientació exòtica i silenciosa de la ciutat dels lladres per la nit. La torre de l'elefant, l'edifici, és pura poesia. Encara queda el millor, i això serà en els números posteriors.