La metamorfosi

Darrerament la falta de talent dels guionistes cinematogràfics està parcialment camuflada per l'allau d'adaptacions. El canibalisme és una forma de subsanar la falta d'idees noves, i una altra és l'adaptació de novel·les i còmics. En ambdós casos, l'adaptació arriba a un públic més nombrós que en el cas dels respectius originals, i això es fa més evident en el cas de les adaptacions de còmics, que ara s'han posat tan de moda. Tot això evidencia que l'èxit comercial d'un producte no va directament relacionat amb la seva qualitat sinó amb altres factors menys artístics. La darrera adaptació que he anat a veure és 300, i és un exemple perfecte per a la meva teoria: ha arribat a un públic aclaparadorament més ingent que el del còmic original, mentre que, sense que deixi de ser una molt bona adaptació, és esclava de les imposicions comercials d'un Hollywood gens amic dels experiments. Els pocs canvis que s'han fet donen la victòria al còmic: el tapaculs dels espartans; el major protagonisme de la dona del rei, incrementant el seu rol de sensiblera inútil; la seva entrega a la luxuria d'un cap-de-fava; la perfídia i posterior revenja, amb caiguda de monedes comprometedores inclosa; i el final, hiperbòlic i esperançador, fan de la versió cinematogràfica de 300 un exemple d'oportunitat perduda. M'agradaria dir, però, que coses així són mel d'abella en comparació a altres adaptacions no comiqueres que han tengut més ressò. Era realment difícil superar l'avorrícia de la novel·la El codi da Vinci, un dels fenòmens paranormals més inversemblants de l'era contemporània (jo si fos de Brown estaria atemorit per aquest inexplicable i insoportable èxit del seu marro). Era difícil però amb la seva versió cinematogràfica és impossible arribar a saber què és pitjor, i l'elecció de Tom Hanks com a protagonista, és tot un encert perquè, juntament amb Morgan Freeman i Sandra Bullock es disputen els tres primers llocs d'actors-badall.

El procés també s'ha fet a l'enrevés. El còmic ha adaptat pel·lícules i novel·les. Les adaptacions de pel·lícules han estat en general fluixetes, mentre que les adaptacions literàries tenen alguns exemples d'alta qualitat, com per exemple La ciudad de cristal o el que ens ocupa: l'adaptació de La metamorfosi de Peter Kuper que recentment ha tret Astiberri. La novel·la base és un clàssic del segle XX i segurament ho serà durant el present segle. Es pot llegir gairebé 100 anys després de la seva primera edició i el seu missatge és rabiosament actual. Kubrick va dir que per fer una adaptació cinematogràfica memorable s'havia de recórrer a una novel·la mediocre (així ho va fer i així de bé va demostrar que tenia raó). Kuper no ha seguit el seu exemple i s'ha atrevit amb una novel·la indiscutiblement magnífica. Un gran repte que se suavitza amb la forta càrrega metafòrica del seu argument. El resultat és una adaptació que respecta l'original i ens ajuda a donar forma als personatges, començant per Gregor Samsa, i a l'ambient on transcorre l'acció. Kuper empra un dibuix molt contrastat, que pareix fet amb la tècnica xil·logràfica, i que entronca amb les avantguardes alemanys, com l'expressionisme, amb uns contrasts molt marcats i uns personatges grotescs que ens ajuden a veure que la claustrofòbia de la història és en gran part fruit de la família del protagonista. El guió té una notable presència de la veu en off, evidenciant l'arrel literària, però en gran part de les pàgines hi trobam poc text, generalment en forma de diàlegs curts, perquè Kuper transforma en dibuix tot el que pot, fent ús de la capacitat adjectivadora dels recursos propis del llenguatge del còmic.

Una vegada llegida aquesta adaptació es confirma la grandesa del còmic perquè és lliure de la pressió d'haver d'arribar a un gran públic. Una pressió que necessàriament es tradueix en trair l'essència de l'obra adaptada. Kuper adapta la novel·la, Crown Publishers l'edita als EUA i Astiberri l'edita a Espanya. Així de fàcil.