Fa molt de temps que l'avantguarda del còmic americà ja no està en el gènere dels superherois. Tot i que la indústria no va voler entendre que Watchmen era una bona forma d'acabar amb dignitat un gènere esgotat, durant les darreres dues dècades els millors títols ianquis són, amb diferència, de qualsevol altra cosa que no siguin superpijames. El primer que va deixar l'estrellat per trobar el seu propi camí va ser el gran David Mazzucchelli, i fins i tot Miller, la gran revolució del mainstream, s'ha deixat veure molt poc en el gènere que el va llançar a la fama. Les dues grans empreses forjades a cops i bufetades de superherois i facinerosos han intentat reciclar-se amb dos plantejaments diferents: DC, esclava del seu propi desgavell de crisis i terres infinites, va anar diversificant la seva producció, per exemple amb el segell Vertigo, on han nascut icones finiseculars com Hellboy, The Preacher, Transmetropolitan o Constantine. Marvel s'ha centrat més en espolsar els seus superherois i intentar de mil-i-una maneres fer-los atractius a un públic adolescent saturat d'estímuls. Com és natural, a mi m'atreu molt més l'opció DC, i estic molt content que Planeta DeAgostini tengui els drets d'edició del seu material perquè això ens garanteix una oferta diversificada i a un preu ajustat. Això i la seva política continuista fan que podem seguir gaudint de les sèries emblemàtiques de Vertigo i algunes noves que van degotant ara i suara. La darrera no pot ser més prometedora: American Virgin, el primer número de la qual ha arribat a les llibreries especialitzades amb una portada desafiant i certament provocativa. Un jove assegut damunt una llengua lasciva que surt d'una gran boca humana. El jove és el protagonista, un predicador purità que engresca la jovenalla americana a arribar verge al matrimoni. Ell mateix n'és un bon exemple, amb una promesa molt atractiva que treballa al Tercer Món. Tot li va molt bé i comença a tenir un èxit mediàtic notable però un incident li canvia la vida i, el que és més important, el fa qüestionar-se tot el que ha fet i ha cregut fins llavors. Adam Chamberlain veu com el seu món s'acaba, i el primer que li ve al cap és el mateix que a molta gent quan comença el procés de desencant religiós: perquè déu (el que sigui) permet una desgràcia tan gran a qui li dedica la seva espiritualitat? Tard o d'hora, amb voluntat, s'arriba a la resposta correcta, i és quan el subjecte en qüestió abandona la fe. Amb les poc més de 110 pàgines d'aquest primer volum no arribam a aquest punt però sí que tenim temps de conèixer la seva vida cristiana, l'esdeveniment fatal i la recerca del cadàver que coincideix amb el desencant.L'argument és senzill però en mans dels autors, el guionista Steven T. Seagle i la dibuixant Becky Cloonan, esdevé una arma crítica potent. La baixada a la realitat, i després als inferns, de Chamberlain, esdevé una metàfora de la moral americana, construïda amb un fons religiós que, per definició, redueix la capacitat de maniobra dels humans amb negacions, remordiments de consciència i altres coses per l'estil. Els autors ho tenen clar: això no pot anar, i en la mesura de les seves possibilitats ho denuncien amb un còmic que escup a la closca pelada dels cretins però sense ser pamfletari. La història en si enganxa, està ben escrita i més ben dibuixada encara. El gran encert és que el protagonista sigui el que és per convicció, que es cregui realment el que predica i que es pensi que tothom pot potencialment pensar com ell. Massa tard se n'adona que hi ha poca gent tan idealista com ell, que la humanitat és sòrdida i hipòcrita, i que el sofriment més gran ve de cercar respostes divines a les desgràcies reals. Aquest sofriment només es pot alleugerir definitivament quan acceptes que estam tot sols, que no hi ha ningú que vetli o deixi de vetlar per nosaltres, que resar té exactament el mateix efecte que no resar, que el nostre paper ha de ser actiu, responsable i conseqüent. La desgràcia de Chamberlain és majúscula: es queda sense parella i té el compromís que ser conseqüent amb el que ha predicat. Segur que se'n sortirà, però esper que passi molt de temps perquè així podrem gaudir d'una de les millors sèries americanes actuals.
5 de juny 2007
American Virgin #1
Fa molt de temps que l'avantguarda del còmic americà ja no està en el gènere dels superherois. Tot i que la indústria no va voler entendre que Watchmen era una bona forma d'acabar amb dignitat un gènere esgotat, durant les darreres dues dècades els millors títols ianquis són, amb diferència, de qualsevol altra cosa que no siguin superpijames. El primer que va deixar l'estrellat per trobar el seu propi camí va ser el gran David Mazzucchelli, i fins i tot Miller, la gran revolució del mainstream, s'ha deixat veure molt poc en el gènere que el va llançar a la fama. Les dues grans empreses forjades a cops i bufetades de superherois i facinerosos han intentat reciclar-se amb dos plantejaments diferents: DC, esclava del seu propi desgavell de crisis i terres infinites, va anar diversificant la seva producció, per exemple amb el segell Vertigo, on han nascut icones finiseculars com Hellboy, The Preacher, Transmetropolitan o Constantine. Marvel s'ha centrat més en espolsar els seus superherois i intentar de mil-i-una maneres fer-los atractius a un públic adolescent saturat d'estímuls. Com és natural, a mi m'atreu molt més l'opció DC, i estic molt content que Planeta DeAgostini tengui els drets d'edició del seu material perquè això ens garanteix una oferta diversificada i a un preu ajustat. Això i la seva política continuista fan que podem seguir gaudint de les sèries emblemàtiques de Vertigo i algunes noves que van degotant ara i suara. La darrera no pot ser més prometedora: American Virgin, el primer número de la qual ha arribat a les llibreries especialitzades amb una portada desafiant i certament provocativa. Un jove assegut damunt una llengua lasciva que surt d'una gran boca humana. El jove és el protagonista, un predicador purità que engresca la jovenalla americana a arribar verge al matrimoni. Ell mateix n'és un bon exemple, amb una promesa molt atractiva que treballa al Tercer Món. Tot li va molt bé i comença a tenir un èxit mediàtic notable però un incident li canvia la vida i, el que és més important, el fa qüestionar-se tot el que ha fet i ha cregut fins llavors. Adam Chamberlain veu com el seu món s'acaba, i el primer que li ve al cap és el mateix que a molta gent quan comença el procés de desencant religiós: perquè déu (el que sigui) permet una desgràcia tan gran a qui li dedica la seva espiritualitat? Tard o d'hora, amb voluntat, s'arriba a la resposta correcta, i és quan el subjecte en qüestió abandona la fe. Amb les poc més de 110 pàgines d'aquest primer volum no arribam a aquest punt però sí que tenim temps de conèixer la seva vida cristiana, l'esdeveniment fatal i la recerca del cadàver que coincideix amb el desencant.L'argument és senzill però en mans dels autors, el guionista Steven T. Seagle i la dibuixant Becky Cloonan, esdevé una arma crítica potent. La baixada a la realitat, i després als inferns, de Chamberlain, esdevé una metàfora de la moral americana, construïda amb un fons religiós que, per definició, redueix la capacitat de maniobra dels humans amb negacions, remordiments de consciència i altres coses per l'estil. Els autors ho tenen clar: això no pot anar, i en la mesura de les seves possibilitats ho denuncien amb un còmic que escup a la closca pelada dels cretins però sense ser pamfletari. La història en si enganxa, està ben escrita i més ben dibuixada encara. El gran encert és que el protagonista sigui el que és per convicció, que es cregui realment el que predica i que es pensi que tothom pot potencialment pensar com ell. Massa tard se n'adona que hi ha poca gent tan idealista com ell, que la humanitat és sòrdida i hipòcrita, i que el sofriment més gran ve de cercar respostes divines a les desgràcies reals. Aquest sofriment només es pot alleugerir definitivament quan acceptes que estam tot sols, que no hi ha ningú que vetli o deixi de vetlar per nosaltres, que resar té exactament el mateix efecte que no resar, que el nostre paper ha de ser actiu, responsable i conseqüent. La desgràcia de Chamberlain és majúscula: es queda sense parella i té el compromís que ser conseqüent amb el que ha predicat. Segur que se'n sortirà, però esper que passi molt de temps perquè així podrem gaudir d'una de les millors sèries americanes actuals.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Sèries com aquesta, dins del segell Vertigo, representen tot un alè d'aire fresc dins del còmic nord-americà. M'apunto la recomanació que fas d'American Virgin. Actualment la meva ració de còmic no-superheroic la cobreixo precisament amb sèries d'aquest segell: Y, el último hombre i Fabulas, totes dues absolutament recomanables.
Y, el último hombre és una de les sèries que seguesc amb més interès. Quan va sortir el primer volum de Fábulas el vaig llegir i no hi vaig entrar. Molt escasses vegades em passa, però aquesta va ser una d'elles.
En el cas de Fábulas s'uneix el meu interès personal pel món de la rondallística i la fantasia en aquest sentit. Suposo que tot hi ajuda. Pel que fa a Y, el último hombre la vaig descobrir gràcies al volum de presentació de Vertigo que va publicar Planeta. La història em va enganxar des del primer número i la segueixo mes a mes (prefereixo la ració mensual als toms recopilatoris, en aquest cas concret).
Publica un comentari a l'entrada