Los complots nocturnos

Temps enrere, quan podíem escoltar Kortatu i la tercera edat podia ballar Quince años tiene mi amor en la berbena sense que uns i altres fóssim acusats de terroristes o pederastes respectivament, quan no es passava llista als instituts (i si es passava, no tenia cap repercussió), quan tenien les portes obertes i els professors fumadors fumaven dins l'aula, va caure a les meves mans un llibret d'un tal Joan Palou editat l'any 1979 a Campos per Damià Huguet d'un tal. El seu nom és, naturalment, Homicidis. Una de les primeres pàgines era una foto del paio, assegut davant un hotel, amb uns revòlvers a les mans i una actitud amenaçadorament inofensiva. El seu interior, per a un al·lot de 16 anys com jo, era gairebé obscè, si és que la poesia pot arribar a ser-ho. Les pàgines estaven plenes de versos que poc tenien a veure amb el que estàvem estudiant a Literatura Catalana. Era com si aquell Palou hagués convertit en poemari aquell "Escopiu a la closca pelada dels cretins" de Salvat-Papasseit. Molts d'aquells poemes eren com a materialitzacions de somnis ambigus i contradictoris però tots ells contundents.

Quan he llegit la darrera obra de David B. que ha caigut a les meves mans, Los complots nocturnos, editat per Ponent Mon, he recordat tot d'una aquelles velles poesies com "Dolmen", "Llum de carbur" o "Cementeri de cotxes". Aquesta recopilació de 19 històries corprenedores són del millor que he llegit de David B., un dels autors més interessants de l'actualitat (és tan rar que segur que no mira la TV). Aquestes històries són la materialització d'altres tants somnis que l'autor ha anat col·leccionant des de 1979 fins l'any 2003. Tots ells són històries delirants que tard o d'hora esdevenen cruels i d'una violència implícita o explícita indiscutible. Pot parèixer molt fàcil agafar un somni, o un fil conductor que anomenem somni, i convertir-ho en còmic, però una de les coses que diferencia aquesta obra del fems és la genialitat amb la que l'autor ens introdueix en unes situacions oníriques extremes, que no comencen ni acaben, que peguen d'un lloc a l'altre seguint una lògica inabastable, que contenen missatges críptics dirigits a la ment del dorment amb l'únic propòsit d'evitar la seva comprensió. Tot això sense que hi hagi ni un sol moment que ens amenaci el perill de desconnexió amb la lectura per perdre el fil o l'interès. I un altre dels seus valors és la capacitat de suggestió d'aquests somnis. Una suggestió oberta, que deixa la porta de pinte en ample a la reflexió però que no ens obliga a traspassar-la. No ens dirigeix a cap lloc però està ple d'indicadors que, si volem, podem seguir. Jo he volgut, he acceptat la regla i he gaudit d'aquesta obra tan intel·lectual.

El dibuix és una simplificació del que ens té acostumats David B. Bé, més que una simplificació és un exercici de síntesi, d'expressar 10 amb els mitjans que només tocarien arribar a 5. Un blanc i negre tacat de blau, que recorda la tècnica de la xil·lografia, que retrata uns paratges inhòspits poblats per éssers menyspreables i esfereïdors que lluiten per sobreviure en un esforç estèril perquè la seva existència es converteix en història oblidada just quan l'autor deixa de somniar. Aquest fet carrega de dramatisme unes històries realitzades des de la normalitat. David B. no pretén provocar cap reacció contrària a la seva aconvencionalitat ni escandalitzar les mòmies polsoses còmodament incrustades en tron de la moralitat. És conscient de la seva condició de rar i no fa altra cosa que expressar la seva inquietud mitjançant un canal eminentment minoritari. Si a qualcú li molesta, que s'ho faci mirar perquè tenir tan poques feines no és bo.