Per què he matat en Pierre

Hi ha temes molt delicats, que no admeten discussió ni molt manco justificació. Les atrocitats que l'espècie humana és capaç d'imaginar i de posar en pràctica són d'una varietat notables, creant un catàleg d'horrors que va creixent, mai minvant, i que esdevé un bon retrat de la vilesa humana, insondable en la seva profunditat. De tot, les agressions a infants són les més abominables per la impossibilitat de qualsevol tipus de defensa física o mental. Sempre s'han comès, i en alguns indrets i èpoques amb total impunitat, i moltes d'elles han estat absorbides en silenci per les víctimes. En la nostra societat s'ha arribat a un consens respecte aquest tema que permet haver d'evitar la discussió sobre els matisos de les barbaritats. La pederàstia és una de les formes d'agressió al menor més estesa i menys vista com a criminalitzable, sobretot si no arriba a ser una relació sexual completa. A les persones que no hem patit una vexació d'aquest tipus ens pot costar imaginar les dimensions del mal que pot arribar a fer un atac pederasta mínim.

La infància és un procés de modelatge en el que qualsevol marca pot quedar impresa per a sempre, condicionant la nostra vida futura. Algunes de les vivències que tenim de petits tenen conseqüències molts anys després, quan menys ens ho esperam. Una ferida mal curada tard o d'hora ens passa factura, i molt sovint l'única forma de convertir-la en una cicatriu present però indolora és enfrontar-nos-hi. Això és el que el guionista de Por qué he matado a Pierre fa escrivint aquesta història que ha editat Ponent Mon. Aquest àlbum és l'exteriorització dels principals esdeveniments de la seva vida relacionats amb l'episodi que no encaixa i que com més lluny està cronològicament, més l'ofega. El format elegit és la fragmentació del que conta en episodis aparentment aïllats, en progressió temporal. Cada capítol comença igual, amb una pàgina allà on apareix dibuixat de cos sencer mirant-nos de fit a fit. Fins que té 12 anys cada capítol representa el pas d'un any. A partir d'aquest moment, els capítols van botant anys per arribar al darrer, on té 35 anys.

Normalment no llegesc sobre còmic: llegesc còmics. Per això molt sovint m'enfront a una obra sense saber gens el seu argument. Així, la meva valoració és meva. I la sorpresa també. Costa evitar comentar l'impacte que suposa la lectura del capítol on té 12 anys, l'edat que Olivier va ser víctima d'un pederasta que, a més, era el seu millor amic, l'adult que s'havia convertit en el seu referent i per a qui sentia aquella admiració infantil tan especial. No hi trobarem sensibleria barata ni la història d'una venjança. Tan sols una molt bona història que impacte per ella mateixa, tot i que el fet que sigui real incrementa el seu dramatisme. El final, quan Olivier, acompanyat pel dibuixant Alfred, decideix tancar aquesta ferida anant al lloc dels fets, vint-i-tres anys després, ens ofereix algunes de les millors pàgines que s'han creat en els darrers anys. Els autors t'han fet viure tan directament la història del nin que perd la innocència abans d'hora que aquell retorn a les cases de convivència Riu Feliç i el que es troba allà esdevenen la millor cloenda per aquest àlbum. Un final que pot ser compartit o no (jo el compartesc), però que és així perquè Olivier va decidir passar pàgina d'aquesta manera. Compartint amb els lectors la història completa del seu drama pot envestir als anys que té per davant sense aquest llast.

El guió ha estat adaptat pel dibuixant, que l'ha tractat com si fos seu. Si Alfred no hagués fet aquest exercici d'empatia amb Olivier, difícilment hagués pogut posar-hi tanta passió. Alfred, abans que dibuixant de Por qué he matado a Pierre, és un bon amic d'Olivier, que ha sabut agafar-lo de la mà per treure'l del fang. I, a més, ha sabut convertir el procés d'exorcisme en una autèntica i indiscutible obra mestra.