L'illa de Mai Més

Fa uns dies, a una de les cadenes radiofòniques que es poden escoltar sense ser envaït per mals sentiments, hi va haver una mica de debat sobre la situació política actual a Espanya, amb la premisa d'estar vivint una època d'una delicadesa extrema. Un dels contertulians afirmava un i un altre pic que aquest és un problema inherent al país, que sempre ha estat així i que si hi ha hagut èpoques recents que pareixia haver canviat, no ha estat més que un miratge. Cada vegada la moderadora s'espantava una mica perquè allò li pareixia senzillament catastrofista, com si haguéssim de tirar la tovallola. A mi em va parèixer que el contertulià feina una valoració de tipus històric i la periodista, clar, de tipus periodístic, és a dir més puntual i, per tant, menys clarificadora. Amb coses com les que estan passant, tenir una perspectiva històrica et permet relativitzar els esdeveniments i, en el cas de l'anècdota, comprendre la mesura del que deia el contertulià rar. Just centrant-nos en la comparació amb el segle XX espanyol, podem veure que el que hi ha ara no és res amb comparació amb el que va passar temps enrere, amb moments certament tensos i d'una gravetat fora de discussió. La suposada crispació que estam vivint és artificial; no sorgeix dels ciutadans sinó de determinades opcions polítiques i els seus respectius canals de projectar verí a la societat. L'apolitització que la dreta atàvica ha procurat escampar per activa i per passiva des que no ha quedat més remei que acceptar un cert grau de democràcia (estic parlant amb una perspectiva de cent setanta anys), ara s'està tornant en contra seva perquè la gent no respon a les seves consignes amb l'entusiasme (o la por) de temps enrere. Ha arribat un punt que la dreta, en la seva vessant temporal i espiritual, es veu obligada a recórrer a sistemes d'autoafirmació propis dels moviments contestataris. És un goig veure com l'església catòlica i la dreta convoquen manifestacions, dos conceptes definitivament contradictoris. Serà que és vera que els temps estan canviant?

Per saber de revolucions, i de països desconeguts, hem de pegar grapada, una altra vegada, al còmic. Un mitjà que a hores d'ara és un dels darrers reductes de llibertat creativa i ideològica. Se'm va passar per alt l'òpera prima de Javier de Isusi, una novel·la gràfica titulada La pipa de Marcos que va merèixer el premi de l'autor revelació de 2004 del bloc La Cárcel de Papel d'Álvaro Pons. El còmic que ens ocupa ara és la continuació de la saga Los viajes de Juan Sin Tierra, amb el suggerent nom de La isla de Nunca Jamás, un volum de 190 pàgines que m'ha arribat al cor. El protagonista és un tal Vasco, que cerca a les cegues el seu amic Juan, que va desaparèixer anys enrere per Sudamèrica. Això se suposa que se sap des del primer volum, que va transcórrer pel Mèxic zapatista. Ara el cerca per Nicaragua, un altre país en constant revolució neutralitzada per una igualment constant contrarevolució. L'autor ens condueix fins al cor de la revolució sense fer pamfletarisme, convertint l'anècdota en un possible tema de reflexió. L'anècdota és la trama que un grup d'adolescents forjats a cop de sofriment duen a terme per acabar amb un hospici que enriqueix els seus directius amb la malversació dels fons que reben. Tot i que el desenllaç és previsible, aquesta obra destaca per la perfecció del seu discurs narratiu. La presentació dels personatges, la introducció de trames i subtrames, la intromissió d'elements onírics i la forma de passar d'una escena a una altra, l'ambientació, són tants els elements que, sense ser revolucionaris, actuen com un conjunt harmoniós que converteix un tebeo que es podria confondre en una simple imitació de les aventures de Corto Maltese en una obra que sobresurt de la mitjana per mèrits propis. És un clar exemple d'assumpció d'una història corrent per oferir-nos-la amb esforç i il·lusió recompensades. La revolució viscuda des de dedins, sense la grandiloqüència ornamental de la Història escrita.