Monito cadáver

S'està consolidant un teixit editorial sòlid al voltant del còmic com a producte industrial. Hi pot haver algú, molta gent, que trobi aquesta afirmació molt temerària. Si aquesta és l'opinió de la gent que no llegeix còmic, basant-se en la nul·la presència d'aquests productes en els establiments culturals que freqüenta, poc m'importa. Si acceptam que el mercat del còmic es redueix a les llibreries especialitzades, per tant a tres establiments en el cas de Palma, com una realitat ineludible i satisfactòria, així com que el lector adult de còmic és una persona rara, amb uns interessos alternatius a l'oci imposat, si ho acceptam, podem veure el mercat del còmic com un nucli autosuficient, amb unes regles del joc pròpies però alhora integrades en una situació d'oferta-demanda més o menys extensible a altres productes. I observant el volum i sobretot la varietat de l'oferta, la conclusió més evident és que gaudeix de bona salut. S'ha de dir que el còmic no està subvencionat, ni tan sols l'editat en català, així que les empreses editorials s'endinsen a la jungla justament amb les seves pròpies forces. Res a veure amb, per exemple, la resta de mercat editorial balear, on és tan evident la desconnexió entre oferta i demanda del públic que no mereix parlar-ne més. Què passaria si totes les editorials balears de llibres "convencionals" s'enfrontassin al mercat sense subvencions i, el que és més important, pagant el que correspon als autors per la seva feina (pagant en euros, no en espècies)? La resposta és evident.

Per tant, em pareix admirable que hi hagi gent que s'arrisqui a editar còmics, sabent perfectament que estan sols davant el perill, amb un mercat gairebé saturat i molt reduït. Hi ha unes quantes editorials mallorquines que estan en aquesta situació, generalitzada a tota Espanya. Fa poc s'hi ha afegit Diábolo Ediciones, una editorial saragossano-madrilenya, però amb participació de Guillem March en el disseny. De moment ha tret productes objectivament arriscats, el darrer dels quals és un recopilatori dels autors Marcial Toledado i José Robledo, dos joves llicenciats en Belles Arts que treballen molt bé junts i que s'han passat el darrer lustre treballant en projectes personals, sense intenció de fer el joc a la comercialitat.
Diábolo ha recopilat algunes de les seves històries en l'àlbum Monito Cadáver, un nom que pot dur a pensar que hi predomina l'humor, quan realment no hi té un protagonisme determinant. El to general, a excepció d'una història, és d'una gravetat que impregna personatges i escenaris d'aquest univers tan personal, fent que ens demanem si no hi ha una mica de desconfiança en la humanitat per part de Toledano i Robledo. Si això és així, no fa més que demostrar la sensatesa d'aquests dos artistes, a més de la seva capacitat d'observació i síntesi de la realitat. Gràficament aquest treball és molt variat perquè és una reunió de còmics fets en anys diferents, alguns d'ells amb una preocupació gairebé absoluta per l'aspecte visual. De totes les històries, la més interessant és 1989, que en sis pàgines repassa algunes de les fites clau dels qui vàrem viure la infància o l'adolescència durant els passats anys vuitanta, i ho fa d'una manera molt dinàmica, amb un dibuix estilitzat però ple de detalls complaents. El coche fantástico, Alfie, els còmics de Marvel i el rol de Dungeons & Dragons basten per endinsar-nos en un viatge en el temps per retornar amb la imaginació i el record a una època més meravellosa del que ens pareixia en aquell moment.

L'edició de Diábolo és magnífica, sense escatimar en gramatge i bona impressió. A més, la inclusió d'una capçalera per a cada història, en la que els autors ens parlen d'ella d'una forma molt precisa amb la subjectivitat de la il·lusió, ens fa entrar dins cada una d'elles sense a sensació de no saber què ens trobarem. Un àlbum preciós que està a anys llum de la moda del moment.