La Tigresa Blanca

Encara només hem pogut gaudir del primer lliurament de Los innombrables i Dibbuks ja té al carrer un volum de petites dimensions que conté dos àlbums protagonitzats per Alix Yin Fu, més coneguda com La Tigresa Blanca (i així s'anomena aquest tebeo). Aquesta espia xinesa és un personatge secundari de la sèrie Los innombrables que ha aconseguit sèrie pròpia després que els autors veiessin que el públic ha sabut apreciar el seu carisma. Alix és una al·lota que treballa al servei del partit comunista xinès dins el més pur estil Ian Fleming. De fet, ve a ser una encertada adaptació de James Bond al sexe femení i al bàndol que se suposa dolent. Si la darrera pel·lícula de 007 ens ha fet veure amb evidència que l'agent secret més famós de tots els temps és senzillament un assassí, en aquesta ocasió ja se'ns fa saber tot d'una, però amb les noranta-quatre pàgines de tebeo podem arribar a conèixer molt bé la personalitat d'aquesta genial agent secreta que no té res a envejar al britànic. Alix fa creïble una combinació de bellesa, sensualitat, innocència i total fidelitat al seu país, que es tradueix en una despietat esgarrifosa.

La Tigresa Blanca és un còmic d'aventures emmarcades en un paisatge exòtic (Hong Kong) i en una època molt suggerent (les darreries de l'època colonial, després de la II Guerra Mundial). La ciutat xinesa que durant 100 anys va ser colònia britànica és l'indret ideal per a una trama on hi ha implicats agents britànics, americans, xinesos, així com uns misteriosos facinerosos molt cruels. Tothom cerca una enigmàtica senyora anomenada Fat Girl que previsiblement resulta ser la tercera bomba que els EUA volien tirar a Japó i que deriva de Fat Man, la bomba que va explotar sobre Nagasaki. Tot i que pot parèixer que hi ha un fort component polític, la història es desenvolupa en la superfície d'aquest. Hi ha els referents però el tema és la intriga per la intriga, l'acció quan n'hi toca haver i l'humor que fa de contrapunt a escenes francament violentes.

Segrests, baralles amb armes blanques, perfídies, erotisme, humor i, sobretot, una arquitectura narrativa contundent, fan que aquest volum sigui llegit amb un interès creixent, proporcional al seu ritme progressivament accelerat. Un desenvolupament lineal i molt clar que aconsegueix el seu propòsit: entretenir a distints nivells. L'estructura és continuadora de la tradició francobelga, amb una composició de pàgina de tres filades de vinyetes que en ocasions disminueixen per destacar-ne una per ambientar l'escena. L'estil gràfic de Conrad és essencialment humorístic en la caracterització dels personatges i molt detallista en l'ambientació. S'ha de dir que el tractament d'Alix és molt especial. Es nota que és un personatge que té tot l'afecte dels seus autors i d'ella es pot dir qualsevol cosa positiva tret que és humorística o caricaturesca. La caracterització psicològica dels personatges secundaris és molt prima perquè el guionista es té ben apresa la lliçó de no afegir informació que no sigui rellevant per a la temàtica general del còmic.
A mi m'ha agradat molt més aquest debut en solitari d'Alix que la sèrie mare perquè encerta tots els elements de forma equilibrada. Si a Los innombrables pesa massa el surrealisme, a La Tigresa Blanca tot està en harmonia, fins i tot manejant al límit els elements més macabres, com les degollacions amb raor.

L'edició és del tot encertada perquè per tan sols 12 € tenim el mateix que tendríem amb 28 €. No és tapa dura i les dimensions són més discretes. El que realment importa és la difusió d'aquest tipus d'obres a preus populars. Per això s'agraeix la decisió editorial de sacrificar luxe que, en aquest cas és totalment innecessari. Algú pot reivindicar la fidelitat al format original com a fita sagrada i innegociable però a mi ja em va bé tenir el mateix per més pocs doblers.