Krazy Kat

Quan el cinema encara era mut, en blanc i negre, perillosament inflamable i lleugerament accelerat, el còmic ja havia assolit una maduresa inqüestionable quant al seu llenguatge propi, tot i que tenia un llarg camí d'exploració de temàtiques i formats per arribar a la situació actual. És ben curiós que, si qualque especialista (o no) en cinema parla del còmic, sigui per convertir-lo en el germà petit del setè art, que imita les seves formes anhelant semblar-s'hi. Dic que és curiós perquè la història dels dos mitjans va començar si fa no fa el mateix any i ha corregut paral·lela durant tot el segle XX, amb una influència mútua que massa vegades ha estat interpretada com a unidireccional (del cinema al còmic) quan moltes vegades ha estat a l'inrevés. Basta veure, per exemple, una pel·lícula dels anys vint del segle passat i llegir un còmic de la mateixa època per veure que en aquells moments hi havia un abisme entre els dos mitjans, amb una objectiva superior maduresa del còmic respecte el cinema. Però així i tot, avui dia segueix essent molt més lucratiu editar pel·lícules primitives que còmics (no tan) primitius. Qüestions d'etiquetes: el cinema es considera una art superior i el còmic una art menor, això en el cas que es consideri una art. I per exemple, el que li ha passat al còmic que avui tenim entre mans.

Krazy Kat és una planxa dominical que va crear George Herriman i que va aparèixer puntualment entre els anys 1913 i 1944, primer en el New York Evening Journal i després en molts altres mitjans, convertint-se amb el temps una icona estranya d'una època artísticament molt creativa. Les històries transcorren a Coconino, Arizona, un indret real on Herriman hi passava les vacances. Però el Coconino que apareix a les planxes és molt especial perquè està habitat per animals antropomorfs, dels quals destaquen un moix de gènere indeterminat que dóna nom a la historieta, un ratolí anomenat Ignatz i Bull Pupp, el ca policia que vetla per a què hi hagi pau, tot i que la seva feina bàsica és impedir que Ignatz aconsegueixi tirar un maó al cap de Krazy Kat i dur-lo a la presó. La relació que s'estableix entre els tres personatges és surrealista i delirant: mentre el ratolí no pot impedir tramar la forma d'aconseguir tirar el maó, el moix considera aquestes agressions com a mostres d'amor incondicional, i el ca arriba a estar més obsessionat amb el maó que el ratolí mateix. A pesar que la premisa pareix simple, la caracterització detallada i la creativitat visual i verbal de Herriman (la segona molt relacionada amb Groucho Marx), han fet que la sèrie hagi arribat als nostres dies amb una frescor que moltes altres més recents no tenen, fins al punt de considerar-se el millor còmic del segle XX.

La recopilació d'aquestes tires sempre ha esta problemàtica, editant-se de forma fragmentària a partir de 1946. No és negoci editar el considerat el millor còmic del segle passat. Així estan les coses. Planeta DeAgostini ha tengut la bona idea de treure el fantàstic volum que Fantagraphics va publicar amb les planxes completes dels anys 1925 i 1926, el moment en que la tira ja havia arribat a un nivell i ressò considerables. L'edició és magnífica, amb un interessantíssim estudi preliminar il·lustrat que ens endinsa en la sèrie però des de fora, és a dir, des del punt de vista del seu creador. He de confessar que mai no havia tengut ocasió de llegir tantes pàgines de Krazy Kat i a partir d'ara em consider un fan d'aquest triangle amorós que, lluny de ser repetitiu, aconsegueix sorprendre'ns a cada pàgina. Si algú no creu que hi ha infinites maneres de contar la mateixa història sense repetir-se i creant una expectativa que sempre se satisfà, que llegeixi aquesta obra amb ganes de passar-s'ho molt bé.