9 de gen. 2007

La lliga dels cavallers extraordinaris vol. II

Ara que encetam un nou any seria previsible fer un balanç del que ha representat l'any 2006 per al còmic. Altres anys ho he fet, però enguany en comptes de fer-ho recordarem un còmic publicat fa temps que no ha tengut el ressò que tocaria. Un còmic que fins i tot ha estat adaptat a la gran pantalla (ara començ a veure que aquest nom fa referència a l'extensió de la pantalla i no a la grandesa del que s'hi projecta)l. Es tracta de la Lliga dels Cavallers Extraordinaris, un grup d'herois trets de la literatura popular vuitcentista, que des de la seva publicació es convertiren en autèntics clàssics del novè art gràcies a la perícia de Moore i al bon treball gràfic de dibuixant, entintador i colorista. Amb l'etapa American Best Comics Moore va tornar donar un gir al còmic, deixant en segon terme la transcendència de títols importantíssims com V de Vendetta, Watchmen o From Hell per elaborar un còmic de qualitat basat en un concepte lúdic que endinsa les arrels en la cultura popular universal, especialment d'àmbit anglosaxó. Moore és un erudit d'aquesta cultura i les novel·les d'aventures d'entresegles són la base del còmic que avui comentam. Des d'aquí voldria exaltar la baixa cultura com a tan important i valuosa que l'alta cultura, com a font inesgotable d'idees i de plaers indescriptibles. Només cal una mica de sentit comú i, sobretot, deixar els prejudicis per la gent poc intel·ligent. Sovint l'alta cultura és soporífera però ningú s'atreveix a dir-ho sota pena de ser assenyalat com a ignorant.

El segon volum de The League of Extraordinary Gentlemen torna a donar feina al grup d'herois format pel capità Nemo, Mina Murray, Allan Quatermain, Mr. Hyde (en aquesta ocasió no apareix com a Dr. Jekyll) i l'home invisible. El mòbil de la història és una invasió marciana de Gran Bretanya per part d'unes criatures amb una tecnologia superior a la terrestre i un sentit de la destrucció molt esmolat. En les primeres pàgines ens situam a Mart, on té lloc una gran batalla que acaba amb l'enviament de supervivents a la Terra per fer-se un lloc, intentant desplaçar l'espècie humana com a dominant del planeta. Una vegada el conflicte s'ha traslladat a la Terra, les autoritats britàniques intenten eliminar l'amenaça marciana amb la seva tecnologia militar i amb l'ajuda del grup d'herois. Finalment el conflicte acaba amb la victòria terrestre, com era d'esperar, però no sense importants baixes que condicionaran extremadament la continuació de la sèrie en un tercer volum.

Darrere aquesta increïble història d'invasions marcianes s'amaga un guió més profund del que es pot esperar. Moore s'endinsa dins els recons de la personalitat dels membres de la lliga que, al cap i a la fi, són humans i tenen uns sentiments tan contradictoris com els nostres. El grup coneixerà la traició interna, que serà la causant de la invasió marciana. Mr. Hyde, veritable protagonista de la història i que resulta ser més persona que molts d'altres amb un aspecte més normal, descobrirà el traidor i li donarà el seu merescut en una escena delirant, desorbitada, que segur que sorprèn el lector i el deixa un poc desconcertat. Mr. Hyde, a més, se sacrificarà pel grup i per la salvació de la Terra, com si fos un messies anònim que, amb la seva vida salva la de tothom. Moore, aquí, ens dóna a entendre que aquesta immolació és gratuïta perquè la invasió acaba quan es llança una nova arma que indigna Nemo al mateix temps que acaba amb els marcians. Allan Quatermain i Mina Murray protagonitzen l'escena d'amor, singular per ser entre un home molt major i arruïnat físicament amb una al·lota en la flor de la vida. Aquest torna a ser un episodi desconcertant, que Moore aprofita per perfilar les personalitats dels personatges.
El dibuix d'O'Neill és millor encara que el del primer volum. Continua amb el seu estil angulós i crea una legió de figures úniques –moltes de les quals només veiem un o dos pics– i les injecta tanta vida que ens fa pensar que les ha estat dibuixant durant anys.

Entre l'escriptura complexa de Moore i l'art versàtil d'O'Neill, l'obra demostra que pot sobreviure als temps que corren, fins i tot a les adaptacions de Hollywood. La visió més pura d'aquests personatges només es pot trobar en un lloc: entre les cobertes d'aquesta sèrie i les de la seva precursora.

1 comentari:

Joan M. Mas ha dit...

Aquest encara no l'he llegit, però el primer sí. Algunes coses del dibuix i el color no m'agraden gaire, però estic d'acord en què és un excel·lent còmic.
El treball de Moore és difícil de sobrevalorar. Cada vinyeta conté un munt de referències culturals, històriques o biogràfiques molt precises: de vegades òbvies, però sovint oblíques i obscures. Segons sembla, els guions d'Alan Moore són densos i molt detallats, i això es transfereix al producte final. Hi ha alguna web on es comenta La lliga... de forma detallada, per als que tinguin més curiositat. Per exemple a http://www.geocities.com/athens/olympus/7160/league1.html?20079, o si no, basta cercar a Google.