Makoma

Mai no he seguit les històries de l'exitosa sèrie Hellboy, que des de fa molt de temps manté Mike Mignola. No és que sigui una cosa que m'escarrufi gens ni mica, sinó que senzillament la vida és un camí ple d'eleccions que fer: no puc llegir-ho tot, ni tan sols allò que m'agradaria, i pel camí van quedant aquelles lectures que no acaben de cridar-me l'atenció. Fa poc es va fer una pel·lícula sobre aquest personatge però no m'ha interessat, com generalment em desinteressen les pel·lícules basades en còmics. Així, per què dedic la columna d'aquesta setmana a comentar un arc argumental d'una sèrie que ni seguesc ni seguiré? Per destrossar-la? De cap manera. Perquè està dibuixada per Richard Corben. I aquest sempre és un motiu més que suficient. Parlar de Corben és parlar del que per a mi és el millor dibuixant de còmics de tots els temps, i un dels millors il·lustradors. El seu estil, tan personal, mai no deixa indiferent, i a mi m'ha captivat des dels meus inicis en el còmic per adults. Després d'una època sense saber res d'ell, fa un lustre i escaig que va fent obres d'encàrrec en les tres editorials més importants dels EUA: Marvel, DC i Dark Horse. Sovint es tracta d'algun arc argumental d'una sèrie consolidada i encara ara se'l tracta com un mite vivent, tot i que el públic que fa dues dècades encara no havia nascut o no accedia al material de Toutain, queda una mica descol·locat quan veu els dibuixos del geni texà.

Fa poc Norma va editar un prestigi amb una història autoconclusiva de Hellboy, guionitzada pel seu creador, Mignola, i dibuixada per Corben. L'únic que sé d'aquesta sèrie és que està protagonitzada per un dimoni vermell amb les banyes tallades. Això, en principi, no és molt alentador, i per això mai no m'ha acabat d'interessar llegir res d'això. Per sort, aquesta història es pot llegir sense ser necessari cap coneixement previ de qui és aquest dimoni. De fet, podria ser una història completament desvinculada de qualsevol sèrie perquè és un conte fantàstic que circumstancialment està protagonitzat per Hellboy. S'entén que és una espècie de detectiu que un moment donat recorda una vivència fabulosa que va tenir per Àfrica, amb una altra personalitat i un altre nom, Makoma. Va haver d'emprendre un camí ple d'obstacles, essent els principals tota una sèrie de titans que, un pic derrotats, tornaven petits i inofensius. Quan va derrotar tots els enemics (i la darrera batalla va durar cent anys) va veure recompensat el seu esforç d'una forma molt mística. Amb aquest fil argumental, i un aire oriental, el guió permet Corben a oferir-nos el millor d'ell mateix, tot i que el color no és seu. L'ambientació és senzillament magnífica, amb una economia d'elements que permeten fer volar la imaginació. Els personatges, la terra, les boires, els edificis, tenen una presència gairebé material: es pot sentir el seu tacte, es pot suposar la seva pesantor. El color és de Dave Stewart, un gran professional que ha sabut mantenir la calidesa humana amb la paleta del photoshop, posant l'eina al servei de la persona i no a la inversa.

Makoma és un còmic per fer volar la nostra imaginació, el nin que alguns tenim la sort de conservar en un cos que va tornant vell i que convé mantenir amb la ingenuïtat primigènia. Corben ha nascut exactament per això, per alimentar-lo i fer-lo créixer, aliè a les pertorbacions que el poden fer perdre la innocència. No em malinterpreteu, Corben no és evasió, sinó que és el millor aliment per combatre la modorra d'una vida abocada al consumisme com a finalitat darrera. Fins i tot les bufetades, molt presents a aquest tebeo, adopten un caire poètic, de lluita necessària, fantàsticament coreografiada.