Deu dits

El gènere negre ha aconseguit adaptar-se a les diferents èpoques amb èxit perquè els humans tenim un cert grau de morbositat. L'interès que ens desperta el crim és inqüestionable, tot i que els motius són tan variats com persones existeixen, i van des del purament científic de l'estudiant de medicina fins a l'adolescent que cerca l'autodefinició mirant pel·lícules de sang i fetge. En alguns llocs s'ha arribat a mitificar els criminals de sang, equiparant-los a artistes inimitables. Les sèries de televisió que toquen aquesta temàtica tenen l'èxit fàcil, sobretot si les envolten de l'efecte CSI. Amb les pel·lícules no passa ben bé el mateix perquè la seva durada limita molt les possibilitats d'anar directament al gra. Respecte el còmic, el referent és des de fa anys From Hell, de Moore i Campbell, que graten en les profunditats del criminal més llegendari de tota la història: Jack l'esbudellador. Amb ell comença tot, el trastorn social i l'assassí en sèrie com a producte de masses.

Avui però tocarem a la porta de servei del gènere negre amb un còmic que pot passar desapercebut enmig de l'allau de paperum que envaeix les llibreries especialitzades per aquestes dates. Una portada simple, més artística del que sol ser habitual, sense recórrer als recursos que coneix tothom. En comptes dàixò tenim deu dits estilitzats, realitzats en un vermell sanguinós, que pareixen tocar lleument una paret d'enguixat irregular. Enmig de la composició, el nom del còmic: Diez dedos. Si l'obrim, el primer que hi trobarem és una breu introducció d'Alfonso Azpiri, que per a mi és millor introductori que dibuixant, i després ja ve el que interessa. Una successió d'històries autoconclussives que giren al voltant d'una mà amputada. Deu històries realitzades per deu autors diferents no consagrats, que ens construeixen una gran història negra a partir de les seves aportacions singulars. Amb estils gràfics molt diferents, homogeneïtats parcialment pel blanc i negre que presideix totes les pàgines, i amb uns guions atrevits i violents, com correspon a l'època actual, Diez dedos esdevé una obra coral que funciona com un tot. Només havent llegit tots i cada un dels contes fins a la darrera pàgina podem apreciar l'esforç de tanta gent, amb un resultat molt satisfactori. Al final, hi apareix una cosa que sempre he agraït: la contextualització. És a dir, un petit resum biogràfic i personal dels autors. D'aquesta manera es dóna un caràcter més humà a la tinta impresa, i tenim més present que darrere cada treball hi ha una persona diferent, amb la seva pròpia vida plena de cabòries i realitats.

El to general de les històries és obscur, quasi macabre, especialment en la història de David Hueso, titulada El vigilante. Aquí l'autor arriba a fregar el mal gust, al manco per a gent que no és necrofílica (és a dir la immensa majoria). La mà és present a cada història, encara que no sempre de forma explícita, i això demostra un interès per evitar caure en l'encadenació de tòpics que segurament veuríem si darrere aquesta obra s'hi trobàs un editor menys apassionat que Ricardo Esteban, l'ànima de Dibbuks, que va recollir amb entusiasme la idea de Christian Suárez i Alfonso Salazar de materialitzar aquest projecte tan arriscat per qüestions artístiques i comercials.

Poques vegades tenim ocasió de llegir obres de naturalesa tan heterogènia que obtenguin un resultat tan rodó, encaixant les diferents parts en un tot real. Una altra cosa és que la temàtica agradi més o menys. Hi ha històries per a tots els gusts, amb diferent grau de macabrisme, però sense que cap d'elles sobrepassi el límit entre el bon i el mal gust. 10 dedos és un curiós projecte que alguns han comparat amb productes cinematogràfics semblants, com Four Rooms. Oblidau-vos de comparar el còmic amb el cinema per fer-lo poca cosa. Agafau el còmic i gaudiu d'ell en si mateix, no en la mesura que ens recorda qualque cosa familiar.