12 de des. 2006

Caiguda de bici

Dins el sac etiquetat com a "slice of life" als EUA o "tranches de vie" a França s'hi sol ficar tot aquell còmic que té els fets quotidians com a temàtica. A Espanya se li ha volgut dir "còmic costumista", però crec que és més adequat "còmic quotidià". Així i tot, no és una etiqueta gaire còmoda perquè s'empra tant per a còmics de Daniel Clowes com per a obres d'Étienne Davodeau, i els seus tebeos s'assemblen tan poc que es fa impossible no resistir-se a acceptar-ho. Aquest gènere no és un gènere coherent, sinó un lloc on hi van a a parar els còmics que no conten grans històries plenes de salvapàtries sinó fragments de la vida d'algú, inventats o no. Com passa en qualsevol mitjà cultural madur, hi ha de tot per a tothom, i també aquí hi ha tebeos meravellosos i autèntics pedrots. La diferència entre un i l'altre és evidentment subjectiva, però és inqüestionable que una bona manera de mesurar la qualitat d'una obra és tenir en compte les possibles pretensions de l'autor i el resultat. Això pot parèixer una mica difícil, o al manco també subjectiu, però arriba un punt, havent llegit centenars de còmics cada any, que tens una facilitat per detectar les preses de pèl i la falta de sinceritat, símptomes evidents de buidor.

Étienne Davodeau és un d'aquells autors que passa desapercebut a les grans editorials espanyoles. L'àlbum d'aquesta setmana va ser publicat originalment a Dupuis, una editorial importantíssima de França especialitzada en material autòcton i amb una implantació sòlida, i l'edició espanyola és de Ponent Mon, la qual cosa ja és indicativa de qualitat de forma i de contingut. Si el podem conèixer els qui no ens preocupam massa del mercat francès (no per falta d'interès sinó perquè encara no s'han inventat els dies de quaranta-vuit hores) és gràcies a l'edició fa uns mesos de La mala gente, també a Ponent Mon. Ara aquesta editorial tarragonina treu una obra que l'autor va fer amb anterioritat, sense el component polític de l'altra però amb la mateixa intencionalitat. Caída de bici és un clar exemple de còmic quotidià, on pareix que no passa res i que, per tant, no hi ha res que contar. Però resulta que aquest tipus d'història són les més semblants a les que ens poden passar o estar passant, i creure que són temes indignes de plasmar en un còmic diu poc a favor de la nostra auto-estima.

El tema és aparentment senzill: gran part d'una família es reuneix casualment a la casa pairal per arreglar-la per a la seva venda. Primer símptoma d'intel·ligència de l'autor: no discuteixen de l'herència ni es passen el dia recordant la infantesa. Un dels personatges és la mare, una anciana amb alzheimer, i ben aviat veiem el segon símptoma d'intel·ligència: no és el tema de l'àlbum, ni té cap importància com a mecanisme humorístic o sentimental. Davodeau és un autor que amaga el tema, i per això molta de gent no el troba. En aquesta ocasió el tema és el camí de la vida, i més concretament un punt d'inflexió en la vida: la dissolució familiar, conseqüència lògica del pas del temps. A Caída de bici assistim al final d'una etapa que tanmateix ja fa molt de temps que està pràcticament superada. La mare és molt vella i no recorda res amb coherència, els seus fills i filles fa anys que tenen una vida autònoma i no acostumen a reunir-se, fet que és facilitat per la internació de la mare en un centre geriàtric. Es reuneixen a passar uns dies a la casa de la seva infància però no per recordar temps millors que mai no tornaran, sinó per desar-la i poder així treure més euros. Els dos únics nexes d'unió d'aquella gent són la mare i la casa, i mentre la primera ja és absent en vida, la segona aviat deixarà de ser propietat seva. D'aquí el nom del còmic: aquest esdeveniment és a la vida el mateix que una caiguda de bicicleta, és a dir ben poca cosa. Si es té present això, la lectura del còmic (en el meu cas la relectura) és molt gratificant i està ajudada per un dibuix francament limitat però molt efectiu, i un color a l'aquarel·la deliciós.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo aquest àlbum el vaig trobar simplement brillant.

Jo, que si que segueixo bastant la BD (jo em vaig enganxar primer la BD i ara estic començant a tastar les altres produccions) i crec que Davodeau és un dels autors més interessants del panorama francès actual.

Per cert, la edició és fantàstica i m'ha reconciliat amb les editorials d'aquest país després de veure alguns dels nyaps que es fan a vegades.

Jaume Salvà i Lara ha dit...

Està clar que editorials com Ponent Mon, Dibbuks o Astiberri aposten per títols de qualitat (a vegades molt arriscats) editats de forma exquisida.